MANIFEST — PROGRAMA

Partit Comunista d´Espanya (reconstituït)
Desembre, 1998

Indice

Introducció

1. Les lleis i forces motrius del desenvolupament social
1.1 La contradicció entre les forces productives i les relacions de producció
1.2 El procés de producció capitalista
1.3 Les clases i la lluita de classes
1.4 L´imperialisme, última del desenvolupament del capitalisme

2. Peculiaritats del capitalisme i de la lluita de classes a Espanya
2.1 L´establiment de relacions capitalistes de producció
2.2 La revolta feixista i la revolució popular
2.3 Un desenvolupament monopolista lligat al terrorisme d´Estat
2.4 La traició carrillista

3. El nou context general de la lluita de classes
3.1 La reconstrucció del Partit
3.2 La reforma política del règim
3.3 Conseqüències econòmiques i socials de la crisi
3.4 La nova singladura de l´imperialisme espanyol

4. Programa

5. Linia politica
5.1 El principal objectiu de l´acció política del Partit
5.2 Enfortir l´organització independent de la classe obrera
5.3 Organitzar el moviment de resistència popular
5.4 La lluita de resistència
5.5 Assegurar la direcció política del moviment guerriller
5.6 La lluita contra l´opressió nacional
5.7 La lluita contra l´imperialisme i el perill de guerra
5.8 Dur a terme la revolució en el nostre país i contribuir a que triomfi per tot el món

6. Programa general del partit per a la transició al comunisme
6.1 Necessitat històrica de la dictadura revolucionària del proletariat
6.2 La política econòmica en el període de transició
6.3 Transformació i desenvolupament integral de l´home

Estatuts

El programa, per a ésser efectiu, no deu ésser solament un instrument de cohesió ideològica de la part més conscient del proletariat, sini que també deu constituir una sentesi cientefica y coherent de la via a seguir per a aconseguir els objectius revolucionaris a cada fase històrica determinada.

Introducció

Sense teoria revolucionària tampoc no hi pot haver moviment revolucionari. Aquestes paraules de Lenin subratllen la necessitat del programa del Partit com instrument indispensable, sense el qual no és possible organitzar al proletariat ni orientar-lo per que dugui a terme de manera conscient la seva revolució.

El programa, per a ser efectiu, no deu ser solament un instrument de cohesió ideològica de la part més conscient del proletariat, sinó que també deu constituir una síntesi científica i coherent de la via a seguir per a aconseguir els objectius revolucionaris en cada fase històrica determinada.

La teoria del marxisme no es limita a explicar la realitat social, sinó que està orientada a transformar-la. D´aquí es deriva el paper actiu, i sovint decisiu, que exerceix la teoria. Les condicions històriques objectives (econòmiques, socials, polítiques, etc.) no donen per si soles el triomf de la revolució. Perquè es produeixi la victòria revolucionària es requereix, a més a més, l´actuació de les forces revolucionàries, del factor subjectiu.

Entre els factors objectius i subjectius d´una situació existeix una interrelació constant: quan allò subjectiu concorda amb el món objectiu la revolució avança; quan allò subjectiu no concorda amb allò objectiu o es troba en oberta contradicció amb ell, aleshores la revolució s´estanca i fins i tot retrocedeix. Això resalta una vegada més la importància del factor subjectiu, principalment, de la justa línia marxista-leninista per al triomf de la revolució.

Avui dia, en moments en què el moviment obrer i comunista travessa per una de les crisis més greus de la seva història, la necessitat del programa es fa tant o més urgent que mai. La contrarevolució a la desapareguda Unió Soviètica i als altres països ex-socialistes, ha posat clarament de manifest la traició revisionista i el rotund fracàs de les seves teories i pràctiques. Aquests dos fets hauran d´influir favorablement en el procés de reorganització del moviment comunista. No obstant aixó, la reacció burgesa, en la seva renovada campanya anticomunista, presenta la bancarrota del revisionisme, és a dir, el fracàs complet de la seva ideologia i la seva política per a la classe obrera, com la derrota del comunisme. Per a la classe explotadora es tracta, abans de tot, de desacreditar al marxisme-leninisme, negant la seva vigència i la seva capacitat transformadora; però també, de seguir encobrint la labor dels seus agents, destinada a estendre la confusió i la desorganització entre els obrers. Per tot això, la creació de l´organització i l´elaboració del programa han de ser en aquests moments les principals preocupacions de tot veritable comunista, de les obreres i els obrers amb consciència de classe.

A l´abordar aquesta important tasca, hem de tenir en compte que el programa no es limita a criticar les idees i el món caduc de la burgesia, sinó que té com a principal comesa servir al moviment obrer, orientant-lo en els seus combats diaris, alhora que permet al Partit anar al seu encontre. Per aquest motiu es pot afirmar que el comunisme és la unió del socialisme amb el moviment obrer; que la seva labor consisteix en introduir al moviment espontani dels obrers les idees comunistes, en lligar aquest moviment a la lluita política de resistència organitzada que haurà de conduir al socialisme; en altres paraules, es tracta de fondre en un tot únic el moviment de les grans masses obreres i populars amb l´activitat del partit revolucionari.

1. Les lleis i forces motrius del desenvolupament social

1.1 La contradicció entre les forces productives i les relacions de producció

Son els pobles únicament, els que fan la història. Però, què és el que determina les seves motivacions? quines són les condicions objectives de la producció de la vida material que creen la base de tota l´activitat humana i quina és la llei del desenvolupament de dites contradiccions? A tot això respon el materialisme històric mostrant-lo com un procés històric natural, regular, objectiu, assenyalant alhora els factors subjectius de la història de l´home, la consciència i l´experiència  de les seves lluites, l´organització, la voluntat i decisió revolucionàries; és a dir, tot allò que exerceix un paper important en el curs i el desenllaç dels esdeveniments a la societat.

La teoria del materialisme històric i l´economia marxista estudien la contradicció fonamental que s´estableix entre les forces productives (els mitjans de producció i les persones que els utilitzen) i les relacions de producció (la manera d´associar-se les persones a la producció, apropiació i intercanvi dels productes). Aquestes formen la base econòmica de la societat, de la que es deriva una superstructura política, jurídica i ideològica característica.

Marx va descobrir la contradicció que s´estableix, en el procés de la producció de la vida material, entre les forces productives i les relacions de producció i va mostrar la forma en què, arribat un moment del seu desenvolupament, les dues xoquen, fent saltar per l´aire la superstructura erigida damunt d´elles, el que generalment s´expressa en la crisi i en l´esclat de revolucions socials. Així evolucionen les distintes societats o modes de producció que se succeeixen al llarg de la història.

Aplicant aquest enfocament a la societat burgesa, va sorgir la teoria econòmica i el socialisme científic de Marx i Engels. L´estudi profund i la crítica de l´economia clàsica burgesa van permetre a Marx descobrir la llei de la plus-vàlua, que serveix de base a l´existència del capitalisme. Marx revela la relació social d´explotació que es troba oculta en el capital i demostra el seu caràcter transitori.

Marx i Engels van incorporar a aquest anàlisi les experiències més importants de la lluita del proletariat contra la burgesia, van depurar la concepció del comunisme de les idees utòpiques i petitburgeses i varen formular la teoria sobre la lluita de classes i la dictadura del proletariat, deixant així establertes les bases científiques de l´estratègia revolucionària de la classe obrera.

1.2 El procés de producció capitalista

La circulació de mercaderies és el punt de partida de la transformació dels diners en capital, el qual sols apareix quan la producció mercantil aconsegueix cert desenvolupament. El capitalisme fa una inversió amb l´únic objectiu d´incrementar el seu capital inicial. A aquest increment se´l denomina plus-vàlua. Però per a obtenir la plus-vàlua el capitalista ha de trobar una mercaderia, la utilitat de la qual sigui crear valor. Aquesta mercaderia existeix, és la força o capacitat de treball de l´obrer.

La força de treball és el conjunt de facultats físiques i psíquiques que una persona posa en acció al produir valors d´ús, productes de qualsevol tipus. En el capitalisme, la força de treball pren per al propi obrer la forma d´una mercaderia que li pertany, i el seu treball, per consegüent, adquireix la forma de força de treball assalariat. El valor de la força de treball, com el valor de tota mercaderia, el determina el temps de treball socialment necessari per a la producció. Per tant, el valor de la força de treball és el valor dels mitjans de vida necessaris per a mantenir l´individu treballador (en el seu estat normal de vida i treball) i per mantenir la seva família; és a dir, per a assegurar la reproducció de la mercaderia força de treball.

Una vegada que l´obrer ven per un temps determinat la seva força de treball, el capitalista és amo d´ella i la consumeix en el lloc de treball. Aquest consum del valor d´ús de la força de treball a la producció de mercaderies és, al mateix temps, un procés de creació de valor, un procés de valoració o d´extraccio de plus-vàlua. El capitalista, en la mesura que prolonga la jornada de treball més enllà del temps que necessita l´obrer per a reproduir a la mercaderia final un valor equivalent al que va rebre, li està traient a l´obrer un treball que no paga; està extraient una plus-vàlua, està explotant a l´obrer i valorant el seu capital. Això és el que es coneix per procés de producció capitalista.

Aquest procés d´explotació és la base sobre la que s´aixeca tot l´edifici de la societat burgesa i el que origina la irreconciliable lluita de classes que alliberen els proletaris, desposseits de tot menys de la seva força de treball, i els capitalistes, propietaris dels mitjans de producció i de vida.

Al capitalisme, el proletari és jurídicament lliure, no està adscrit ni a la terra ni a cap empresa; és lliure en el sentit que pot anar a treballar a la fàbrica d´un o altre capitalista, però no ho és respecte a la classe burgesa al seu conjunt. Privat de mitjans de producció, es veu obligat a vendre la seva força de treball i a dur amb això el jou de l´explotació.

Amb la gran indústria mecanitzada com a base, s´opera una acceleració del procés de socialització del treball pel capital. S´accentua la interdependència de les distintes branques de la producció i entre els distints mercats nacionals. El treball assalariat passa a ser el fonament de la producció. L´exèrcit d´aturats es fa permanent, i el progrés tècnic, en comptes d´alliberar l´home de la part més penosa del treball, es converteix sota el capitalisme en un monstre que intensifica l´explotació i xucla la seva sang.

Les relacions capitalistes de producció suposen històricament un estímul per al desenvolupament econòmic. La recerca del màxim guany i l´afany de lucre impulsa a la burgesia a ampliar la producció, a perfeccionar la maquinària i a millorar la tecnologia a la indústria i a l´agricultura. No obstant això, aquestes relacions no solament van donar lloc a que s´arribés a un nivell de desenvolupament sense parió respecte a les precedents societats, sinó que van permetre també crear unes forces productives tan colossals que s´escapen al control dels capitalistes, portant el sistema al seu conjunt al caire de la tomba.

Esclaten per aquest motiu crisis periòdiques de superproducció que duren llargs anys i que afecten a països i continents sencers, ocasionant enormes estralls. Aquestes catàstrofes creixen en extensió i es fan més intenses a mesura que progressa el sistema capitalista de producció.

La causa de la crisi es troba a les relacions de producció, que han deixat de correspondre al desenvolupament aconseguit per les forces productives i s´han convertit en un fre per al seu nou desenvolupament. Es manifesta així la contradicció més profunda del mode de producció capitalista: la contradicció entre el caràcter social de la producció i la forma privada capitalista d´apropiació. Aquesta contradicció provoca la crisi i l´atur, origina la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat i constitueix la base econòmica de la revolució socialista.

1.3 Les classes i la lluita de classes

Les classes no han existit sempre ni existiran eternament. A la societat primitiva no hi havia classes. L´aparició de les classes està lligada a una determinada fase històrica del desenvolupament de la producció. La divisió del treball al si de la societat primitiva va ser l´origen de les classes. Aquesta divisió pressuposa la separació dels productes ocupats en distints tipus de producció i l´intercanvi entre ells dels fruits del treball. Amb la divisió social del treball i amb l´intercanvi es desenvolupa la propietat privada dels mitjans de producció que substitueix a la propietat comunal. Com a resultat de tot això, en la societat sorgeixen les classes.

Les classes estan vinculades dintre seu per determinades relacions econòmiques que permeten a unes apropiar-se del treball de les altres. El conjunt d´aqueixes relacions forma l´estructura de classes de la societat i constitueix la base material, econòmica, de la lluita de classes. Ningú no pot restar al marge d´una o altra classe, ni pot deixar de prendre posició tan aviat com hagi comprès-la relació mútua que existeix entre elles. L´interès de classe no està determinat per la consciència d´una classe, sinó per la situació i el paper que aqueixa classe exerceix en el mode de producció. Aquesta contradicció entre les classes és el que converteix la seva lluita en la força motriu del desenvolupament de les societats dividides en classes antagòniques.

La lluita de classes fa sorgir l´Estat com instrument que les classes dominants empren per a mantenir l´explotació sobre las classes oprimides. Lenin va demostrar que l´Estat sorgeix en el lloc, el moment i la mesura en que les contradiccions de classe objectivament no poden conciliar-se (1). L´Estat es converteix en instrument de poder de la classe econòmicament més poderosa, amb el que aquesta adquireix nous mitjans per a sotmetre i explotar la classe oprimida.

Les relacions entre les classes i les seves lluites no es limiten a l´àmbit de la vida econòmica. La divisió en classes impregna tota la vida de la societat classista, de a baix a dalt, i afecta tot el sistema de relacions socials, manifestant-se així mateix en el terreny de la superstructura, en la política, en la ideologia i, en general, en tota la vida espiritual. En la mateixa relació de força que estableixen els propietaris dels mitjants de producció per a sotmetre a l´explotació als què manquen d´ells, es troba la clau de l´estructura del poder polític. Per això, la lluita contra l´explotació revesteix un caràcter fonamentalment polític, és una lluita pel poder polític.

A L´època del capitalisme, en un pla universal, tota la societat va dividir-se cada vegada més en dues grans classes enemigues que s´enfronten dintre seu: la burgesia i el proletariat. Al començament, aquesta lluita adopta la forma de lluita econòmica, és a dir, no és encara una lluita de tota la classe obrera contra la classe burgesa, sinó d´una fracció o grups d´obrers contra un sol capitalista en una o altra fàbrica. Per consegüent, aquesta forma de lluita no afecta a les bases del sistema d´explotació. El seu fi no és suprimir l´explotació, sinó atenuar-la, millorar la situació material i les condicions de treball. Aquesta primera forma de lluita exerceix un important paper en l´organització i educació política del proletariat, però al mateix temps posa de relleu el seu caràcter limitat. Sols més tard, quan els representants de vanguardia de la classe obrera prenen consciència d´aqueixa limitació i uneixen les seves forces per a emprendre la lluita, no contra un patró aïllat, sinó contra tota la classe capitalista i contra el govern que recolza a aqueixa classe, és quan la seva lluita es va fent cada vegada més resolta i organitzada, fins a adquirir un caràcter de lluita superior, la forma de lluita política revolucionària.

De totes les classes que s´enfronten a la burgesia, sols el proletariat és la classe veritablement revolucionària. Les altres van degenerant i desapareixen amb el desenvolupament de la gran indústria; el proletariat, en canvi, és el seu producte més peculiar. Les capes mitjanes -el petit industrial, el petit comerciant, l´artesà i el camperol- lluiten totes elles contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a tals capes mitjanes. No són doncs, revolucionàries, sinó conservadores (2). El proletariat és la classe més revolucionària perque és portadora d´un mode de producció nou, superior, el mode de producció comunista, a més de ser, de entre tots els sectors populars, la més conscient i organitzada. El proletariat sols pot emancipar-se abolint la propietat privada dels mitjans de producció en general, acabant així amb totes les formes d´explotació de l´home per l´home. El sorgiment de les classes va ser el resultat del desenvolupament espontani de la societat i està vinculat a l´aparició de la divisió del treball i de la propietat privada; pel contrari, la supressió de les classes sols pot ser el resultat de la lluita conscient del proletariat, que condueix a l´establiment de la seva dominació política i al socialisme, etapa de transició necessària vers la desaparició de totes les diferències de classe.

1.4 L´imperialisme, última etapa del desenvolupament del capitalisme

Al començament del segle XX el capitalisme va aconseguir la última etapa del seu desenvolupament, l´etapa monopolista, i es va transformar en imperialisme. L´imperialisme sorgeix com a conseqüència de l´enorme desenvolupament de la producció, així com de la gran acumulació i concentració del capital, el que dóna lloc a l´aparició dels monopolis. Altres trets característics de l´imperialisme són: el predomini del capital financer, resultat de la fusió del capital bancari amb el capital industrial; l´explotació de capitals; la formació d´unions o consorcis internacionals que es reparteixen el mercat mundial; la distribució territorial del món entre les grans potències capitalistes i el començament de la lluita entre elles per la seva redistribució.

La gestió dels monopolis capitalistes consolida la dominació de l´oligarquia financera sobre la immensa majoria de la població i accentua els trets parasitaris, policials i militaristes del règim burgès.

En les últimes dècades els monopolis han unit la seva força al poder de l´Estat burgès. Ha sorgit així el capitalisme monopolista d´Estat. L´Estat monopolista assegura les condicions materials de la producció, salvaguarda el sistema legal que regula les relacions de producció i intercanvi i, de manera particular, els conflictes entre treballadors i capitalistes. Com instrument de la classe al poder, l´Estat recorre a l´opressió política oberta contra els treballadors i utilitza per això, de ser necessari, els mitjans terroristes i militars. L´Estat monopolista també garantitza l´expansió exterior del capital nacional i els interessos dels inversors estrangers en el seu propi territori. D´aquesta manera, en els països imperialistes l´Estat apareix com un dels instruments més importants posats en joc per a incrementar els guanys capitalistes.

Els imperialistes intensifiquen l´explotació dels obrers en el seu país i la dels pobles de les colònies i països dependents. Sorgeixen així les guerres colonials i la lluita entre els propis Estats imperialistes pel repartiment del botí. El món ha estat ja repartit, però el desenvolupament desigual dels diferents països imperialistes planteja la necessitat d´un nou repartiment concorde amb la força econòmica de cadascú.

L´exportació de capital als països capitalistes desenvolupats i l´entrellaçament del capital internacional actualment es destaquen com les tendències més importants de l´imperialisme. Dit entrellaçament serveix de base a la formació de les associacions internacionals monopolistes que es reparteixen el món. Ha sorgit així una contradicció entre els grans monopolis, universals per l´envergadura de les seves operacions, i els Estats nacionals.

S´ha estès el colonialisme col-lectiu. L´imperialisme sosté guerres agressives contra pobles sencers, tracta d´imposar per la força el repartiment territorial i  règims o formes  de govern al seu caprici, amb la particularitat de que, amb freqüència, en dites guerres d´agressió participen simultàniament vàries potències imperialistes.

No obstant això, la lluita permanent per un nou repartiment del mercat capitalista i les esferes d´influència segons la força, segons el capital, continua. Els interessos dels imperialistes dels diversos països i les seves rivalitats són més fortes que les tendències dictades per l´aspiració a aplicar una estratègia comú, pel què la humanitat es troba davant el dilema de passar al socialisme o sofrir durant anys, inclús durant decennis, en enfrontaments armats entre les grans potències per la conservació artificial del capitalisme mitjançant les colònies, els monopolis, els privilegis i l´opressió de tot gènere.

Amb el domini dels monopolis a la producció, aquesta aconsegueix el grau màxim de socialització. No obstant això, l´apropiació continua sent privada, ja que els mitjans de producció es troben en mans d´un reduït nombre de persones. En aquesta etapa la contradicció fonamental del sistema -la que enfronta a les forces productives socials amb l´apropiació individual- es fa molt més oberta i aguda, i planteja la necessitat urgent de destruir el sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció.

Lenin va destacar que el capitalisme monopolista d´Estat és la preparació material més completa per al socialisme i va insistir diverses vegades en que la preparació de les premisses materials del socialisme no equival a la transició al socialisme, que la revolució socialista és una divisòria obligatòria entre el capitalisme monopolista i el socialisme. La proximitat de tal capitalisme -deia Lenin- deu constituir, per als veritables representants del proletariat, un argument a favor de la proximitat, de la facilitat, de la viabilitat i de la urgència de la revolució socialista, però no, de cap manera, un argument per a mantenir una actitud de tolerància davant els que neguen aquesta revolució i davant els que embelleixen el capitalisme, com fan tots els reformistes (3).

A l´etapa imperialista totes les contradiccions del sistema s´aguditzen en extrem. La crisi crònica, el creixement de l´atur, de la misèria i de totes les tares socials, la feixistització creixent de les formes de poder de la burguesia, etc., desencadenen la lluita revolucionària del proletariat per la presa del poder polític. Al mateix temps, s´aguditzen les contradiccions que enfronten als distints Estats i grups monopolistes pel repartiment dels mercats, les fonts de matèries primes i les àrees d´influència. Aquesta rivalitat va provocar el 1914 la primera guerra imperialista mundial. La guerra va conduir a la primera gran revolució socialista de la història, que va tenir lloc a Rússia a l´Octubre del 1917. Amb ella s´inicia l´etapa de transició d´un tipus de societat a una altra en el pla mundial. Darrera la revolució soviètica i la derrota del nazi-feixisme durant la II Guerra Mundial, es van desplegar en cadena una sèrie de revolucions democràtiques populars, antiimperialistes i antifeudals dirigides pel proletariat i assentades en l´aliança dels obrers i camperols.

Més recentment, arran de la culminació de la contrarevolució a la major part dels països del camp socialista, i darrera un curt període en que semblava que s´anava a eternitzar el nou ordre mundial capitalista, la lluita contra l´imperialisme ha cobrat un nou impuls amb la incorporació activa d´una gran part de la classe obrera d´aqueixos països, alliberada de la passivitat a què l´havia conduït el revisionisme. Grans masses de proletàries se sumen avui a la lluita pel restabliment del socialisme, el que aflebeix encara més al capitalisme i tira per terra la pretensió de la burgesia de presentar el seu sistema com l´únic viable i imperible.

Tot l´anterior confirma el significat històric de la revolució d´Octubre i, en definitiva, la veracitat i la justesa de la concepció marxista-leninista i de la seva teoria de la revolució concebuda com un llarg i complex procès històric mundial en el que es donen, tant els avanços com el retrocessos dins d´una tendència general ascendent, amb el què s´acabaran imposant les noves relacions socials i la classe que les representa. En realitat, com va indicar Lenin, és que pot trobar-se a la història un sol exemple d´un mode de producció nou que hagi pres de cop, sense una llarga sèrie de revessos, equivocacions i recaigudes? (4)

2. Peculiaritats del capitalisme i de la lluita de classes a Espanya

2.1 L´establiment de relacions capitalistes de producció

El feble y tardà desenvolupament del capitalisme al nostre país no va permetre a la burgesia portar a terme una ruptura revolucionària amb l´antic règim. L´aliança entre els sectors burgesos més influents i l´aristrocràcia terratinent va imposar -ja des del segle XIX- una via evolutiva, de progressiva reforma i adaptació de les caduques estructures heretades del passat a les transformacions econòmiques, polítiques i culturals capitalistes. Aquesta circumstància explica que, al començar el segle XX, Espanya ja fos, a pesar de les supervivències feudals, un país extraordinàriament modern en allò que respecta al domini i control del capital financer sobre les branques més importants de l´activitat econòmica.

L´expulsió dels colonialistes espanyols de Cuba i Filipines a finals del segle XIX i la consegüent repatriació del seus capitals a la metròpoli, juntament als grans negocis que -emparant-se en la seva neutralitat- va portar a terme la burgesia del nostre país durant la I Guerra imperialista mundial, va donar com a resultat una enorme concentració de capital. Això explica que en el període de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-29), es produís una acceleració en el desenvolupament econòmic, així com en el procés de fusió de la banca amb la indústria, el que va donar lloc a la formació del capitalisme financer i a l´aparició de les primeres formes del capitalisme monopolista d´Estat. No obstant, no per això va desaparèixer la contradicció entre les exigències del desenvolupament capitalista i les supervivències feudals en el règim polític i en l´estructura econòmica. Per contra, tant aquesta contradicció com les altres que convergien a Espanya derivades de la crisi econòmica mundial del capitalisme (1929) es van fer molt més agudes, fins a desembocar, el 1931, a l´enderrocament de la monarquia i la proclamació de la II República, en la què el poble confiava per a millorar les seves condicions de vida, resoldre el problema de la terra, acabar amb l´opressió nacional i molts més problemes que li aclaparaven.

Però la burgesia era ja incapaç de tirar endavant per si sola aquest programa democràtic. L´arribada del capitalisme a la última fase del seu desenvolupament (l´etapa monopolista i imperialista) i el començament de la revolució proletària mundial feien ja impossible la revolució burgesa de vell tipus. La burgesia devia comptar necessàriament amb la classe obrera què, d´altra banda, era massa forta per a acceptar la seva direcció. Aquesta fou la història de la República fins al 16 de febrer el 1936: rebuig per part de l´oligarquia financera i terratinent a qualsevol transformació democràtica, vacil-lacions de la burgesia democràtica a l´hora d´emprendre les transformacions revolucionàries, fracàs de la socialdemocràcia en el seu empenyorament per controlar i sofocar les lluites populars i presa gradual de la direcció del procés revolucionari pel Partit Comunista.

A més a més, a la gran burgesia se li plantejava un altre important problema: superar l´atràs industrial i agrari d´Espanya respecte als altres països. Això sols es podia aconseguir mitjançant una acumulació intensiva de capital, duta a terme en base a la submissió i superexplotació de la classe obrera i a l´espletació del camperol. Però, el triomf del Bloc Popular a les eleccions del 16 de febrer i les mesures que aquest va començar a prendre davant l´empenta revolucionària de les masses, s´havien convertit en un obstacle insalvable per a la realització dels plans de l´oligarquia, ja que entre altres coses vingué a posar termini a les seves esperances de fer-se de nou amb el poder per la via parlamentària. Es feia indispensable, per tant, acabar amb la República, aixafar el moviment revolucionari i implantar un règim feixista. I aquest fou l´objectiu que va perseguir la reacció amb la revolta militar del 18 de juliol.

2.2 La revolta feixista i la revolució popular

La lluita contra l´alçament feixista va desencadenar una veritable revolució popular. Els pilars de l´Estat van esfondrar-se en la zona republicana, prenent el poble el poder a les seves mans. La vida política, econòmica i social del país va sofrir profundes transformacions: els Comitès populars van substituir a les autoritats civils; foren dissolts els cossos repressius i es varen formar Tribunals Populars. Basant-se en les milícies, es va organitzar l´Exèrcit Popular. Es van incautar les empreses abandonades pels seus amos, els ferrocarrils i la banca, es va repartir la terra entre els obrers agrícoles i els camperols pobres, etc. El Partit va comprendre des d´un principi que no es podia plantejar llavors, com a tasca immediata, la revolució socialista. L´atràs econòmic del país, la divisió de la classe obrera i la situació internacional (caracteritzada per una relació de forces desfavorable al moviment revolucionari) feien necessària una etapa de Revolució Democràtica-Popular. Allò més important en aquell moment consistia en guanyar la guerra al feixisme i assegurar l´hegemonia política del proletariat en el front de les forces populars democràtiques.

No obstant això, la direcció del Partit, sota la influència de la Internacional Comunista, va cometre nombrosos errors en l´apreciació de la situació general així com en l´aplicació de la tàctica del Front Popular, tendint a supeditar-se al Govern republicà en comptes de recolzar la unitat popular des d´una posició política i militar independent. Aquests errors van contribuir a la desmoralització de les masses i feren més desastrosos i durables els efectes de la derrota.

Al final, el PCE, que fou la força política que més havia lluitat pel Front Popular, es va trobar expulsat dels seus organismes i impossibilitat per a fer front al cop casadista; això li va impedir també prosseguir la lluita en les noves condicions generals per l´enfonsament de la República i dirigir la revolució quan per això es crearen les condicions favorables, després de finalitzar la II Guerra Mundial.

2.3 Un desenvolupament monopolista lligat al terrorisme d´Estat

A l´acabar la guerra, l´acumulació intensiva de capital i la industrialització accelerada són les metes que es fixa l´oligarquia financera per a superar l´atràs que la manté en inferioritat de condicions respecte a les burgesies d´altres països, enriquir-se encara més i conjurar el perill de revolució en el futur. La reacció espanyola es va servir de l´Estat feixista com principal instrument per a la submissió i explotació de les masses treballadores, però també va emprar l´Estat com a mitjà essencial de la seva política econòmica.

Per això la seva primera preocupació va consistir en anihilar tota resistència: va suprimir les llibertats i drets polítics; va imposar el jou de l´opressió a les nacionalitats; va destruir els sindicats obrers i els partits polítics democràtics; va prohibir la vaga i la utilització de qualsevol medi de defença legal i pacífic dels treballadors contra els abusos i l´opressió del capital. Una repressió brutal es va abatre damunt les masses després d´acabar la guerra: entre 1939 i 1944 foren afusellats uns 200.000 antifeixistes, la major part obrers i camperols.

Després de la II Guerra Mundial, una vegada derrotades les forces nazi-feixistes al 1945, l´Estat espanyol va quedar aïllat del concert internacional, encara que comptava amb la compressió i el recolzament dels capitalistes de tot el món, d´una manera especial de l´imperialisme ianqui. D´altra banda, l´economia espanyola no solament havia quedat devastada, sinó que, a més a més, continuava sent predominantment agrícola. Per aquesta raó, els plans econòmics que havien traçat els monopolis sols es podien realitzar sobre la base de l´espletació del camp i a les formes més inhumanes de sobreexplotació del proletariat, donada l´escassa tecnificació de la industria. Tals foren els principis que regiren l´anomenada política econòmica autàrquica mantinguda fins a finals dels anys 50. Dita política va permetre a l´oligarquia espanyola realitzar una acumulació intensiva de capital, al mateix temps que posava dret una part important de la indústria bàsica i transformava, amb les aportacions econòmiques de l´Estat, els grans latifundis en modernes explotacions agràries de tipus capitalista.

Durant els anys en que es van dur a terme els Plans de Desenvolupament (1964-1975) tota Espanya es fou transformant: la mecanització del camp, els pols industrials, l´emigració massiva a les ciutats i el sorgiment de grans barris obrers, l´elevació general del nivell de vida i consum, etc., configuren un paisatge, una forma de vida i una mentalitat distints dels de l´Espanya dels anys 30. Important incidència va tenir l´emigració: al 1968 l´Institut Nacional d´Emigració xifrava en 1.222.000 el nombre d´espanyols residents a Europa; d´ells més de la meitat havien sortit amb contracte de treball durant els anys del miracle econòmic espanyol.

La liberalització econòmica va obrir les portes a les diferents formes de penetració del capital estranger a Espanya. No obstant això, gràcies a les remeses de divises proporcionades per l´emigració i el turisme, l´oligarquia va poder augmentar la producció interior important avançats mitjans de producció sense caure per això en la dependència respecte al capital financer internacional.

L´acumulació i concentració econòmica havien conduit a un estret entrellaçament entre l´Estat, el capital financer i les empreses; quatre grups controlen el poder econòmic: la banca, el sector públic, el capital estranger i les famílies lligades a les mitjanes empreses i a les explotacions agràries. De tots ells, el capital financer ha mantingut el seu caràcter de grup hegemònic dins de l´economia espanyola.

El desenvolupament industrial va permetre un ràpid creixement del proletariat fabril i la seva concentració a les grans ciutats; al 1975 el proletariat industrial representava el 38% del total de la població activa, convertint-se en la classe més nombrosa de la població. En el cas de Catalunya i Euskal Herria, dit fenomen va tenir una repercussió especial: el fluix constant d´obrers immigrants a aqueixes nacionalitats va donar lloc durant els anys 60-70 a l´aparició d´un proletariat nou integrat per obrers de les distintes nacionalitats de l´Estat.

Durant el mateix període també va créixer el nombre de treballadors del sector servicis (33% del total de la població activa) en el que es va incrementar el porcentatge d´assalariats pel considerable creixement de la industria turística i la creació de grans magatzems, grans empreses de transport, etc.; d´altra banda, durant aquesta etapa de desenvolupament econòmic, proliferaren innumerables petits negocis, el que va contribuir a la constitució d´una nova petita i mitjana burgesia urbana. És a l´agricultura, ramaderia i pesca on va tenir lloc una considerable reducció de la població activa, que al 1970 representava tan sols el 29%.

2.4 La traició carrillista

El feixisme va aconseguir aixafar les organitzacions sindicals i els partits democràtics, però no al Partit de la classe obrera. Tota la repressió concentrada sobre ell no va aconseguir destruir-lo. El PCE va prosseguir la lluita a les fàbriques, les mines, les ciutats i els camps. La gran burgesia sap per experiència que mentre existeixi el Partit Comunista, forjat en la lluita més consecuent per la democràcia popular i el socialisme, la dominació feixista mai no està assegurada, que les masses poden arribar a unirse i acabar amb la tirania del capital.

El cop més dur, el que va destruir al Partit, no va venir de la repressió, sinó de la labor de sapa duta a terme en el seu si pel revisionisme carrillista. Des de finals de 1944 Carrillo i la seva camarilla es foren fent amb els ressorts fonamentals de l´aparell d´organització del Partit, amb el control dels seus mitjans de propaganda i amb la direcció de la guerrilla. Per a aconseguir i prosseguir la seva tasca, emprant sistemàticament la calumnia, la intriga, les expulsions, la delació i l´assassinat dels militants que, de totes maneres, s´oposaven a la seva línia capituladora.

La guerrilla, a la que els carrillistes es van veure obligats a simular que recolzaven sota la pressió de la majoria del Partit, dels obrers avanzats i d´altres lluitadors antifeixistes, fou utilitzada per ells amb fins reformistes, com a plataforma per a encimbellar-se a la direcció i com a coartada per a encobrir els seus plans liquidacionistes. Per això, en el moment que fou necessari impulsar la guerrilla, mai no li prestessin el recolzament material que requeria i que se li podia proporcionar. D´ací també que quan fou necessari prendre la decisió de suspendre-la, al fi i efecte de reprendre-la i orientar-la sobre noves bases, es posés fi a la mateixa de la forma en que es va fer: en secret, sens cap anàlisi polític, amb enganys, fomentant la desconfiança i les rivalitats personals entre els guerrillers i abandonant-los a la seva sort en la majoria dels casos, quan no assassinant o delatant als que es negaven a abandonar les armes d´aqueixa manera.

Aquesta activitat contrarevolucionària fou possible per les pròpies debilitats, insuficiències i errors arrastrats pel Partit des de l´etapa anterior, els quals en cap moment foren analitzats a fons ni, per tant, corregits. Així, i encara que la línia general del Partit fou justa en allò essencial i aquest es va constituir en l´artífex principal de la resistència antifeixista, la persistència en els greus errors comesos durant la guerra es va accentuar, fins a que foren erigits en línia política. Això explica que s´adoptés una versió cada vegada més deformada i dretà de la tàctica de Front Popular: l´anomenada política d´Unió Nacional o de Front Nacional Antifranquista. En ella l´objectiu d´acabar amb el poder de l´oligarquia financer-terratinent i el seu sistema de dominació feixista quedava simplement reduit a treure del mig a Franco i instaurar una democràcia parlamentària burgesa.

A tot això hi ha que afegir altres factors com la dispersió de la direcció, la nulála atenció manllevada al desenvolupament de la teoria revolucionària i a la formulació d´una línia política adecuada a les noves condicions d´Espanya, així com el progressiu abandonament dels principis leninistes de funcionament i organització. D´aquesta manera foren creant-se les condicions que varen permetre a l´oportunisme enfilar-se a les files del Partit i esperar l´ocasió propícia per a prendre la direcció i culminar la seva obra destructiva, sense que els vells dirigents, tenallats pel dogmatisme, i els hàbits conciliadors, fossin capaços d´impedir-ho. Aqueixa ocasió va arribar al 1956 amb la celebració del XX Congrés del PCUS, en el que s´imposaren les tesis revisionistes de Kruschev i els seus seguidors. Sense aquest recolzament, a Carrillo el seu grup els hi hagués resultat realment difícil rematar la seva obra. Des d´aquest moment la política de resistència del PCE es va transformar obertament en colaboració amb els grans capitalistes financers i els jerarques de l´església, en pacifisme i desorganització de les masses, en recolzament a la política sindical feixista; en suma, en l´anomenada política de Reconciliació Nacional.

3. El nou context general de la lluita de classes

3.1 La reconstrucció del Partit

A mitjans dels anys 60, als països capitalistes de més alt nivell de desenvolupament econòmic, sorgeix un potent moviment entre la joventut d´un clar contingut antiimperialista. Ja llavors, a l´interior de tots aquests països, es feia veure tots els síntomes de la nova fase de la crisi general del sistema, que s´havia vingut gestant darrera el curt període d´expansió econòmica de la postguerra. Les teories sobre una pretesa societat postindustrial -de la que desapareixerien les crisis econòmiques i la lluita de classes per a donar pas a la concòrdia i al benestar general, a una societat de consum i a un desenvolupament econòmic sostingut- varen esfondrar-se com un castell de cartes, de manera que la crítica al sistema capitalista va tornar a ocupar el primer pla de l´actualitat. El sistema d´explotació capitalista donava clares mostres d´haver esgotat les seves possibilitats d´expansió i iniciava una nova crisi de la que ja no aconseguirà recuperar-se.

Aquest moviment de crítica al capitalisme seria estimulat per la Gran Revolució Cultural Proletària China i per la crítica marxista-leninista, efectuada pel PCCh i els comunistes d´altres països, a les tesis revisionistes sobre la transició pacífica i parlamentària al socialisme, l´Estat de tot el poble, l´emulació econòmica entre el socialisme i el capitalisme, etc.

A finals de la dècada, dos nous i importants aconteiximents, que commourien la vida de tots els països, venien a sumar-se als anteriors: l´heroica lluita de resistència del poble vietnamita a l´agressió nord-americana i el moviment de masses, de caràcter revolucionari, desencadenat al mes de maig de 1968 a París i d´altres ciutats de França.

La crisi econòmica capitalista mundial també va tenir una forta repercussió a Espanya, en un moment en que tocaven sostre els plans de desenvolupament industrial, el règim entrava de ple en la seva crisi política i iniciava, temptejant el terreny, la maniobra oberturista amb la que cercava una sortida a la mateixa. El moviment obrer i popular s´havia refet dels efectes de la derrota soferta al 1939 i dels llargs anys de terror feixista obert i, ja que havien fracassat la política de reconciliació carrillista i les seves consignes per a una vaga nacional pacífica, començava a encaminar els seus passos per la via de la resistència i la lluita armada.

Aquest context general donà lloc a l´aparició del nou moviment obrer organitzat. L´Organització de Marxistes-Leninistes d´Espanya (OMLE) fou una de les primeres organitzacions comunistes nascudes en aquell període (1968). A partir d´ella s´aniria reconstruint el Partit revolucionari de la classe obrera, la necessitat del qual s´estava fent sentir des de feia ja temps.

Els esdeveniments que es venien succeint amb rapidesa en el país i la polèmica entaulada sobre els mateixos dins la pròpia Organització feren necessària la convocatòria del Congrés Reconstitutiu del Partit. Certament, perquè aquest pogués tenir lloc es requerien, a més a més, unes altres condicions de tipus orgànic i ideològic. Era imprescindible que l´Organització estigués preparada per a assumir el paper i la responsabilitat del Partit. Mes dites condicions també existien, de manera que al juny de 1975 es pogué celebrar el Congrés Reconstitutiu.

Amb aquesta reunió es va aconseguir posar fi al treball desplegar per l´OMLE durant un període de més de set anys, en el transcurs del qual foren posats els fonaments orgànics, polítics i ideològics necessaris per a aixecar de nou al Partit. En un moment de màxima agravació de la crisi política del règim, així com de totes les contradiccions i tencions socials, el Congrés va constituir una plataforma que hauria de permetre al PCE(r), tan bon punt néixer, exercir un important paper en la vida política, especialment en la denúncia de la Reforma.

3.2 La reforma política del règim

Al 1975, quan desapareix Franco de l´escena política i s´entronitza la monarquia borbònica, seguint les previsions successòries establertes pel dictador, les velles formes de dominació feixistes ja venien sent demolides per la lluita de masses dels darrers anys. Era clar que el règim ja no podia mantenir-se dret conservant el seu caràcter obertament feixista. D´altra banda, la permanència d´aquestes formes dificultava cada vegada més la realització dels plans de la classe dominant espanyola encaminats a la seva total integració, econòmica i militar, en el bloc imperialista. Es així com s´obre pas, en mig de la divisió de les camarilles polítiques i grups financers, la reforma política.

L´aparent monolitisme polític del règim es va veure obligat a cedir davant l´avançament irrefrenable del moviment popular. Particularment la classe obrera, que sempre havia marxat a la primera fila, fou conquerint una posició rera altra al règim: el dret de vaga, els drets d´expressió i de reunió, etc., foren imposats per la lluita. La repressió i el terrorisme obert de l´Estat també foren combatuts valerosament per la resistència i la guerrilla. El gran capital i el seu Govern es trobaven davant una situació realment difícil que els impedia continuar controlant a les masses. Tenien, doncs, que canviar una mica les formes de dominació per a poder conservar intactes els seus privilegis i reforçar el seu poder polític i econòmic.

No obstant això, aqueix canvi devia tenir en compte la nova realitat creada pel moviment democràtic. De manera que no varen tenir més remei que realitzar allò que ja havia estat conquerit pels treballadors amb el fi de limitar-lo i controlar-lo. Al mateix temps, l´oligarquia va procedir a integrar al seu règim als carrillistes i als altres elements de la seva mateixa casta que, des de temps enrera venien donant suficients mostres de colálaboració i servilisme. Amb aquesta última mesura, l´Estat nascut de la revolta militar feixista del 18 de juliol prenia un caire de legitimitat.

El resultat final d´aquesta maniobra política fou recollida en l´anomenada Constitució democràtica, que consagra la monarquia, el sistema d´explotació capitalista i l´opressió sobre les nacionalitats. Amb tot això la classe dominant va aconseguir crear algunes il-lusions i mantenir enganyats als treballadors, però a penes ha aconseguir, com pretenia, ampliar la seva base social. El continu retall de les llibertats i drets socials dels treballadors, la intensificació de l´explotació, la negació dels drets nacionals, el terrorisme d´Estat, els assassinats polítics, la pràctica de la tortura als detinguts i empresonats, la corrupció generalitzada entre els potentats i líders polítics, etc., han acabat per posar al descobert la veritable naturalesa feixista i imperialista que continua tenint el règim i per desprestigiar davant les masses als partits socialfeixistes que li serveixen i recolzen.

Avui dia, l´oligarquia financera es debat en mig de grans contradiccions i lluites internes, veient reduït a més a més al mínim el seu marge de maniobra política. Tot això ha posat en evidència la profunditat de la crisi del sistema que impera a Espanya i la necessitat de canvis radicals.

No es pot negar que l´oligarquia espanyola ha introduït alguns canvis en el seu règim de dominació política, però això ho ha fet per a reforçar al mateix Estat feixista i explotador. La separació de poders, la burda falsificació del parlamentarisme, l´establiment de les autonomies i altres canvis del sistema polític introduïts per la reforma no han pogut dissimular, no obstant, el caràcter monopolista, centralista i terrorista de l´Estat. El feixisme es la superstructura política, jurídica, ideològica, etc., que correspon al sistema d´explotació monopolista implantat a Espanya al 1939. I al costat d´ell s´ha desenvolupat i encara avui es manté com a forma de poder, ja que l´un sense l´altre no podrien existir.

La reforma política ha vingut a demostrar que en la fase monopolista del capitalisme no és possible tornar enrera, al sistema polític de llibertats i al parlamentarisme burgés, propis del capitalisme de lliure competència. La necessitat d´un sistema policiac, que es correspongui amb el control econòmic dels monopolis, fa que el sistema capitalista tendeixi en aquesta etapa al feixisme, al militarisme, a la reacció oberta en general, el que aboca a la societat burgesa a una profunda crisi revolucionària.

3.3 Conseqüències econòmiques i socials de la crisi

Iniciada ja la reforma política, amb la incorporació al mercat internacional que venien exigint el desenvolupament econòmic i industrial, la gran burgesia espanyola es veia precisada a dur a terme al mateix temps la reestructuració i reconversió industrial, agrària i financera, el que, d´altra banda, no podia fer-se esperar degut a l´entrada del capitalisme mundial en la nova fase de la seva crisi general i a la intensificació de la competència econòmica internacional. Però res més iniciada la reestructuració, aquesta hauria de trobar la resistència porfidiosa de la classe obrera i d´altres sectors populars temerosos de perdre el seu lloc de treball, els seus petits negocis, etc. A més a més, dits plans afectaven també a alguns clans oligarquis que es resistien a perdre posicions dins de la vida econòmica i social del país en benefici d´altres millor situats.

Aquest fou el teló de fons de les aferrissades lluites entre els distints grups financers del nostre país i de l´intrincat embull d´interessos contraposats, tant espanyols como estranjers, que afloraven en el moment de la incorporació d´Espanya a la CEE al 1986. Es evident que l´únic medi que té l´oligarquia per a continuar acumulant capital consisteix en incrementar l´explotació i la seva capacitat de competir als mercats internacionals. No obstant això, aquesta pretensió d´assegurar-se un lloc en la competència capitalista i una certa independència respecte a les multinacionals es troba dificultada per l´abismal (i cada vegada més gran) desfasament tecnològic respecte a les primeres potències imperialistes; la qual cosa limita enormement la capacitat de maniobra de l´oligarquia en la seva política econòmica, obligant-la a prendre mesures radicals de reconversió i concentració i a sacrificar per això nombroses empreses i branques de la indústria. Com a conseqüència d´això, nombrosos obrers i molts altres treballadors de la ciutat i el camp s´han vist llançats al carrer de l´atur, la precarització i la misèria, en un accelerat procés de proletarització que abasta a amplis sectors. No obstant, la crisi econòmica no ha suposar cap canvi qualitatiu en la composició i estructura de les classes socials a Espanya, encara que sí s´han succeït en aquests últims anys canvis importants que es deuen ressaltar.

La població activa del conjunt dels territoris que componen l´Estat, és a dir, les persones en edat de treballar i que tenen feina o la cerquen, la componen actualment uns 16 milions, dels quals onze milions són assalariats. El gruix de la població laboral és, en conseqüència, el treballador per compte d´altri, el treballador dependent. El fenomen social més important que es ve produint als darrers anys és el creixement del treball assalariat, el que indica la concentració dels mitjans de producció a mans d´una minoria i l´expoli d´una majoria creixent, que es veu obligada a vendre la seva força de treball. A Espanya es ve produint un accelerat procés de proletarització de la societat; el país està cada vegada més proletaritzat, amb una massa que no disposa més que de la seva força de treball i una altra, cada vegada més reduida, que acumula tots els mitjans de producció i de vida. Uns dels efectes de l´acumulació capitalista és precisament el creixement absolut i constant del proletariat, que arriba a resultar excessiu per a les necessitats de la reproducció ampliada del capital i passa a l´atur, a la reserva.

De totes les classes socials, la que més ha crescut, per tant, ha estat la classe obrera, que s´ha duplicat als darrers 30 anys, mentre que la petita burgesia s´ha reduit en una tercera part. En realitat, l´anomenada classe mitjana és una exigua minoria; la major part dels no assalariats són autònoms, treballadors independents, petits agricultors, pescadors, ramaders, comerciants, professionals liberals i venedors, quins, cada vegada en major nombre, tenen que convertir-se en assalariats dels monopolis. La reducció de la població no assalariada s´ha degut, fonamentalment, a la ruïna soferta per cents de milers de petits camperols que s´han vist obligats a abandonar el camp. En quant a la massa de treballadors i feiners (banca, hosteleria, funcionaris...) avui veu com la seva situació es deteriora i es va semblant cada vegada més a la de la classe obrera: contractes eventuals, acomiadaments, etc. En el ràpid creixement del sector serveis ha influït també de forma notable l´augment del personal al servei de l´Estat.

Alhora que han anat disminuint les velles classes mitjanes s´ha format, al si de la massa d´assalariats, un sector de priviligiats que, tant per les seves funcions, per la delegació de poders que li concedeix la burgesia, com pel caràcter mixt dels seus ingressos i per la seva forma de vida pot emparentar-se amb la petita burgesia.

3.4 La nova singladura de l´imperialisme espanyol

Una vegada duta a terme la reforma política i després del primer impuls reestructurador de l´economia realitzat pels felipistes, la gran burgesia financera ha dirigit els seus esforços a estendre la seva influència política i econòmica a l´exterior, amb el propòsit de participar cada vegada més activament en la pugna imperialista pel repartiment de mercats, fonts de primeres matèries i esferes d´influència. Per aquest efecte l´Estat espanyol, d´acord amb la seva mediana entitat, ve emprant importants i creixents recursos, com mai ho havia fet fins ara, per a facilitar l´exportació de capital.

La base d´aquesta nova expansió econòmica de l´imperialisme espanyol, acompanyada per l´increment de l´activitat diplomàtica, militar, cultural i propagandista de l´Estat fora de les nostres fronteres, resideix indubtablement en l´alt grau d´acumulació i concentració monopolista aconseguit, el que li permet dur a terme l´exportació de capital als països més endarrerits on obté una taxa més alta de guanys.

En aqueix sentit, el capital financer espanyol, a fi de compensar la seva debilitat econòmica i també per raons polítiques, està centrant la seva activitat en aquelles zones a les que es troba en millors condicions de competir, com és el cas dels països llatinoamericans, les seves antigues colònies, en alguns dels quals comença importants posicions en pugna amb els capitalistes ianquis i d´altres països. Però no és menor l´interès de l´imperialisme espanyol pel Magreb, ja no sols per consideracions econòmiques sinó també geoestratègiques.

El paper de l´Estat espanyol no es limita al terreny de l´exportació de capital, sinó que en definitiva persegueix l´objectiu de sotmetre a aqueixos països a la seva dependència, a vegades compartint-la amb d´altres Estats imperialistes. Per això el Govern espanyol tracta d´erigir-se en interlocutor entre la Unió Europea i Amèrica Llatina, fent valer els seus vincles històrics, o que últimament hagi intensificat la seva activitat diplomàtica al nord d´Àfrica. Per això també que, aprofitant la seva participació a l´OTAN o a la UEO, l´Estat espanyol no desaprofiti la menor oportunitat d´estar present amb les seves forces militars allí on els seus socis imperialistes més forts fiquin l´arpa, amb la finalitat de fer mèrits, treure´n algun profit i acostumar, de passada, a l´opinió pública a aqueix tipus d´operacions que preludien conflictes més devastadors i sagnants.

No obstant això, i a pesar de les seves pretensions de grandesa i de saqueig, l´imperialisme espanyol no pot passar de exercir un paper subordinat i molt secundari entre les potències imperialistes, el que, donada la seva major debilitat, s´anirà accentuant cada vegada més a mesura que es vagi agreujant la crisi mundial del capitalisme.

4. Programa

Del desenvolupament econòmic aconseguit, de l´estructura de classe i de la naturalesa política del règim que impera a Espanya es dedueixen les principals característiques i contradiccions de la nostra societat. A aquest respecte i com a resum de l´exposició realitzada es pot concluir que Espanya és un país de capitalisme monopolista d´Estat, en el que a les contradiccions pròpies d´aquest sistema s´afegeixen les derivades de la implantació i el domini d´un règim de tipus feixista.

El feixisme ha estat el principal instrument del que s´ha servit l´oligarquia terratinent i financera per a sotmetre a les masses populars i dur a terme el desenvolupament econòmic del país per la via monopolista. Aquest doble caràcter, monopolista (imperialista) i a la vegada feixista, és la principal característica de l´Estat espanyol.

Al desenvolupar la gran indústria, la agricultura capitalista, el comerç a gran escala, el transport, etc., i dur a terme la fusió de tots els sectors econòmics amb la banca i l´Estat posat al seu servei, l´oligarquia ha creat les condicions materials per a la realització del socialisme, ha fet créixer al proletariat i l´educa en l´escola de la guerra civil gairebé permanent.

D´acord amb les consideracions generals que acabem d´assenyalar, la revolució pendent a Espanya sols pot tenir un caràcter socialista. No existeix al nostre país cap etapa revolucionària intermèdia, cap esglaó de la cadena històrica anterior a la revolució socialista. Per consegüent, l´objectiu estratègic que persegueix el Partit és la demolició de l´Estat feixista, l´expropiació de l´oligarquia financera-terratinent i la implantació de la República Popular.

El proletariat és la classe més explotada i oprimida, la millor organitzada i la més revolucionària de la població i per això mateix, a més de ser la classe cridada a dirigir als altres sectors populars, constitueix la principal força motriu de la revolució. Juntament amb la classe obrera, els petits camperols i molts altres treballadors i semiproletaris (petits transportistes, feiners, autònoms, etc.), així com els pobles de les nacionalitats oprimides i els intel-lectuals progressistes, poden prendre part activa en la lluita per l´enderrocament del capitalisme o observar una posició de neutralitat.

Entre aqueixos sectors, els més pròxims al proletariat són els semiproletaris i els petits camperols carregats de deutes pels bancs. En la perspectiva dels seus interessos futurs, tots aqueixos sectors estan objectivament interessats en la revolució socialista, encara que oscil-len continuament entre les posicions conseqüentment democràtiques i revolucionàries del proletariat i el reformisme burgès. La tàctica del Partit cerca atreure´ls al costat del proletariat, a l´objecte d´enderrocar per la força a l´oligarquia financera i terratinent i guanyar a la petita burguesia o tractar de neutralizar-la.

El Partit no es pot proposar conduir directament a la classe obrera des de la situació present a la presa del poder. Per a això són necessàries determinades condicions interiors i exteriors, una potent organització i abundants experiències polítiques, tant per part de les masses com del propi Partit. Tot això haurà d´aparèixer o s´anirà creant en el curs de la lluita revolucionària i en el procés mateix de derrocament del règim capitalista.

Amb la instauració de la República Popular s´inicia el període que va des de l´enderrocament de l´Estat feixista i imperialista a la implantació de la dictadura del proletariat. Dit període cobrirà una curta etapa de transició que pot ser considerada també com de començament de la reestructuració socialista, la qual deurà estar presidida per un govern provisional que actuï com òrgan de les amplies masses del poble alçat en armes. La principal missió d´aquest govern serà la d´aplastar l´oposició violenta de la gran burgesia i altres sectors reaccionaris i garantitzar la celebració d´unes eleccions veritablement lliures a una Assemblea Constituent. Aquesta Assemblea elaborarà la constitució i nombrarà al nou govern democràtic.

El Programa del Partit per a aquesta etapa de transició es resumeix en els següents punts:

1) Formació d´un Govern Provisional Democràtic Revolucionari.

2) Creació de Consells obrers i populars com a base del nou poder.

3) Dissolució de tots els cossos repressius de la reacció i armament general del poble.

4) Alliberament del presos polítics antifeixistes i processament dels torturadors i assassins contrarevolucionaris. Ampli indult per als presos per causes socials.

5) Expropiació, i pas a mans de l´Estat, de la Banca, les grans propietats agro-pecuàries, els monopolis industrials i comercials i els principals mitjans de comunicació.

6) Reconeixement del dret a l´autodeterminació del pobles basc, català i gallec. Independència per a la colònia africana de Canaries. Devolució de Ceuta i Melilla a Marroc.

7) Supressió de tots els privilegis econòmics i polítics de l´església; separació radical de l´església i l´ensenyament. Llibertat de conciència.

8) Llibertat d´expressió, organització i manifestació per al poble. El dret de vaga serà una conquesta irrenunciable dels treballadors.

9) Incorporació de la dona, en peu d´absoluta igualtat amb l´home, a la vida econòmica, política i social.

10) Reconeixement de tots els drets laborals, polítics, socials, etc., dels obrers immigrants. Eradicació de tota forma d´opressió i de discriminació racial, sexual i cultural.

11) Reducció de la jornada laboral. Treball per a tots. Millorament de les condicions de vida i de treball.

12) Habitatges dignes i econòmics; seguretat social, sanitat i ensenyament a càrrec de l´Estat.

13) Dret de la joventut a rebre una formació integral i gratuïta, a un treball sa i ben retribuït, a comptar amb locals i altres mitjans per al lliure desenvolupament de les seves activitats.

14) Sortida immediata de l´OTAN i de la UE, així com de les altres organitzacions creades per a l´agressió i el pillatge imperialista.

15) Desmantellament de les bases militars estranjers del nostre territori i reintegració de Gibraltar.

16) Aplicació dels principis de coexistència pacífica en les relacions amb tots els països. Recolzament a la lluita d´alliberació dels pobles oprimits.

— Sols un govern revolucionari format pels representants de les organitzacions populars, que actuï com a òrgan de la insurrecció popular victoriosa, posseirà la força i l´autoritat necessàries per a organitzar les eleccions a una assemblea de representants del poble. Sota el nou govern es durà a terme la demolició completa de la vella màquina estatal de la burgesia, s´arrasaran des dels fonament els pilars sobre els que s´assenta la dominació i els privilegis del capital (doncs aquesta és la condició primera de tota revolució veritablement democràtica i popular) i s´emprendran immediatament les transformacions econòmiques i socials necessàries, facilitant així l´establiment del poder popular i dins d´ell, l´hegemonia política del proletariat.

— Tot poder que es preï de ser popular ha d´estar basat en el poble en armes i en les organitzacions polítiques autènticament democràtiques. Organitzant el seu propi exèrcit i la milícia, i basant-se en els òrgans polítics de poder, serà com les masses revolucionàries podran defensar les seves conquestes i exercir el control sobre el seu Govern.

— Les masses popular han d´estar en disposició d´elegir lliurement i de revocar en cas necessari, als seus representants. En cada fàbrica, empresa agrària, unitat militar, centre d´ensenyament, poble, ciutat, districte, etc., s´elegiran Consells. Aquests seran els òrgan de decisió i execució del nou poder, amb autoritat i autonomia pròpies per a organitzar i dirigir tot tipus d´activitats socials: des del treball fins al deport, i des de la milícia fins a l´administració de justicia.

— Tots els presos comunistes, independentistes, anarquistes, antimilitaristes, antiimperialistes i antifeixistes seran immediatament alliberats. Aquesta és avui una sentida aspiració que no es farà esperar. No obstant això, amb els torturadors i els criminals contrarevolucionaris caldrà fer justicia. Els que s´hagin destacat en la repressió seran detinguts i exemplarment castigats, la qual cosa serà a càrrec dels Tribunals Populars. Això no es farà per un afany de venjança, sinó per necessitat política, ja que els reaccionaris, encara després de la revolució, seguiran intentant recuperar el poder i els privilegis perduts, pel que la revolució deurà defensar-se enfront d´ells, reprimint-los i dissuadint-los.

— La revolució durà a terme la nacionalització dels mitjans fonamentals de producció; és a dir, que no es tracta d´expropiar els estalvis ni la petita propietat legítimament adquirits a través del treball i l´esforç personal i familiar, com pot ser la terra dels petits camperols, ni tots aquells ben o objectes d´ús particular o domèstic (com habitatge, automòbil, etc.). El nou poder posarà a disposició de les famílies i persones sense llar els habitatges desocupats. A part d´això, el capital i les grans empreses nacionalitzades passaran a dependre de l´Estat i seran controlades pels Comitès o Consells Obrers i Populars. D´aquesta manera, els treballadors es convertiran en els amos efectius de l´economia nacionalitzada i la posaran al seu servei.

— El principi d´autodeterminació és un dret universalment reconegut de la democràcia política que el nou Estat nascut de la revolució a espanya deurà fer efectiu. En el termini de temps més curt possible es convocarà una consulta perquè els pobles de les nacionalitats decideixin per sí mateixos si desitgen separar-se per a fundar un Estat a part o romandre units en un pla d´absoluta igualtat econòmica, política i cultural. En qualsevol cas, el nou govern, els partits polítics i les organitzacions populars deuran respectar la decisió lliurement expressada pels pobles de les nacionalitats i facilitar l´exercici de tots els seus drets.

— El Nou Poder Popular durà a terme l´expropiació dels contrarevolucionaris, de tots aquells que hagin col-laborat activament amb la contrarevolució, encara que siguin petits propietaris. Als altres, als que es posin de part del poble, l´Estat els ajudarà de manera efectiva, mitjançant crèdits a baix o nul interès; pagant-los-hi preus justos pels seus productes, prestant-los-hi ajuda tècnica, etc. Aquestes mesures estaran en consonància amb els interessos polítics i econòmics de la revolució.

— Després de l´enderrocament de l´oligarquia, els principals mitjans de comunicació, d´impressió, de distribució, etc., passaran a ser controlats i dirigits pel poble mitjançant les seves organitzacions representatives. Sols d´aquesta manera podran ser assegurats l´exercici dels drets d´expressió i a una informació veraç i objectiva, així com a una cultura veritablement democràtica.

— Respecte al dret de vaga, cal tenir present que ens trobem en una etapa de transició en la que seguirà existint cert tipus de propietat privada a petita i mitjana escala. En aquestes condicions, tant per a preveure mesures injustes del govern, com sobretot, per a lluitar contra les arbitrarietats que sorgiran inevitablement per part de mitjans i petits industrials, el Nou Poder Popular deurà garantitzar els drets de vaga i manifestació.

— Juntament a l´aplicació dels principis de coexistència pacífica, el nou Estat oferirà tot el seu recolzament a la lluita de les nacions i pobles oprimits i donarà preferència en les seves relacions als països alliberats del jou imperialista, estrenyent els llaços d´amistat i cooperació. D´aquesta manera, es contribuirà a la causa de la revolució mundial, aïllant i debilitant a l´imperialisme.

5. Línia política

5.1 El principal objectiu de l´acció política del Partit

L´actuació del Partit i la seva línia política deuran respondre en tot moment als interessos immediats i futurs de les masses i tenir molt present les seves aspiracions, el seu estat d´ànim i la seva predisposició per a la lluita.

Al dur a terme la nostra labor general, hem de tenir en compte que les masses no conformen un tot homogeni i que en elles es donen distints graus de consciència política i d´organització. Es podria dir que el moviment de masses està integrat per tres sectors principals. En primer lloc, la lluita sindical dels obrers, la protesta i les reivindicacions ciutadanes i d´altres tipus de lluita sectorials. En una escala quelcom més alta es troben els col∑lectius i organitzacions que duen a terme la denuncia del terrorisme d´Estat, la solidaritat amb els presos polítics, la lluita contra l´imperialisme i el militarisme, etc., i que plantejen diverses exigències polítiques al Govern. Aquest pot ser qualificat com el nivell intermedi, ja que compta amb un major grau de consciència política. Per damunt d´aquest nivell es troba situat el moviment polític de resistència organitzat, el qual no es limita a la lluita econòmica i social, ni es deté tampoc en la denúncia dels abusos i atropellaments del poder, sinó que a més a més es proposa enderrocar-lo i fa continus preparatius en tots els terrenys per a això. Aquest és el sector més conscient i millor organitzat, constitueix la avantguarda, i el formen principalment el Partit i la guerrilla.

En la seva major part del moviment obrer i popular no és conscient de la necessitat de l´enderrocament de l´Estat capitalista, encara que estigui obertament enfrontat i lluiti contra ell. Aquesta situació imposa al Partit la tasca d´elevar el nivell de consciència política de les masses perquè assumin el seu Programa i s´organitzin per a portar-lo a la pràctica. Amb aquest fi devem unir, avans de tot, al sector més avançat en torn a la direcció del Partit, de manera que, recolzant-nos en ell, podem atreure´ns al sector intermedi, elevar el nivell dels més endarrerits i guanyar a ambdos per a la causa.

Aquesta important tasca és inseparable de la lluita general contra el sistema capitalista i, en particular, de la lluita política. En aquest terreny el Partit persegueix actualment, com a principal objectiu, l´aïllament polític i social del règim, al objecte de poder concentrar contra ell totes les forces revolucionàries per a destruir-lo. Amb aquest fi propugna i organitza el boicot a l´Estat, a les seves institucions i lleis, a les seves mascarades electorals, així com als partits i sindicats que el sostenen. En aquest sentit, es precís aclarar que la nostra tàctica boicoteista respon a la naturalesa del règim polític a Espanya. Es una tàctica general, però el Partit no fa del boicot una qüestió de principis, i no pot descartar-se que en unes circumstàncies polítiques concretes, particulars, propugni la participació si amb això es contribueix a aïllar el feixisme i, en definitiva, a elevar la consciència revolucionària de les masses i a organitzar-les per a la lluita per la conquesta del poder.

El Partit no reconeix ni acata la Constitució que legalitza al règim monàrquic-feixista imposar per Franco i l´Exèrcit i que consagra el sistema d´explotació capitalista i l´opressió nacional. El Partit crida a les masses a oposar-se a aquest règim de la manera més resoluda, a organitzar-se independentment d´ell, a estendre la protesta, la desobediència civil i a emprar totes les formes de resistència. Alhora que organitza i estimula aquest moviment, el Partit deu explicar a tots els treballadors la importància de la lluita pels drets i llibertats democràtiques i, en especial, la lluita contra el terrorisme d´Estat, contra les lleis i tribunals especials de repressió i contra l´aplicació sistemàtica de la tortura als detinguts i presoners polítics.

5.2 Enfrontir l´organització independent de la classe obrera

La classe obrera està més interessada que cap altre sector de la població en portar la lluita contra l´Estat capitalista fins a les seves últimes conseqüències i, de fet, des de fa molts anys ha estat actuant al cap del moviment popular com a la seva autèntica avantguarda. Però perquè el proletariat continuï exercint aqueix paper i pugui conduir la lluita fins al final deu actuar unit, com a força política independent i basar-se en les seves pròpies forces.

Particularment, és en les grans fàbriques, que concentren els nuclis més nombrosos, més combatius i millor organitzats del proletariat, on el Partit deu centrar les seves forces, promovent, allí on estigui present, les formes d´organització i els mètodes de lluita més avançats, ja provats o que han estat creats pel propi moviment de masses.

Es precis desenvolupar el moviment sindical independent de la classe obrera, articulant-lo en base a les assemblees i a les comissions de delegats elegides en les mateixes amb procediments democràtics, per a actuar units contra la política econòmica i social del Govern (contra les reconversions, el retall de les prestacions socials, etc.) i contra els ritmes extenuants de treball, les normes vejatòries i d´altres abusos de la patronal.

Les lluites econòmiques o per millores immediates dels treballadors són una de les formes més importants que revesteix la lluita de classes en la societat burgesa. El Partit té la missió d´organitzar, encapçalar i dirigir aquestes lluites, ja que, a mes de contrarestar la progressiva depauperació de les masses, contribueixen a elevar la seva consciència i a organitzar-les per a acabar amb l´explotació capitalista. Per això, el Partit estimula i ajuda als obrers a crear tot tipus d´organitzacions (per a la lluita sindical, culturals, d´autodefença, etc.).

En la mesura en que a les grans empreses i fàbriques es desenvolupa l´automatització, disminueix el nombre d´obrers especialitzats i augmenta el nombre de tècnics i quadres. Aquesta tendència a la creixent separació entre el treball simple i el complex i a la contínua jerarquització salarial s´oposa a les aspiracions igualitàries que sempre han existit entre la classe obrera. En general, aquest sector de quadres i tècnics, en èpoques favorables, es comporta com una casta aliena a la classe obrera i s´identifica amb el règim de la burguesia. Però quan arriba la crisi pren consciència de la seva condició assalariada i tendeix a enfrontar-se a la patronal i al seu Estat. El Partit deu, abans de tot, atenir-se a les reivindicacions i exigències dels obrers més explotats, que són la immensa majoria, desenvolupant entre ells l´organització i la lluita unitària, el que obligarà a aqueix altre sector a decantar-se i a prendre posició.

5.3 Organitzar el moviment de resistència popular

En la lluita contra la burgesia de cada país, la classe obrera sols pot comptar amb l´ajuda i el recolzament veritablement incondicional que li prestí el proletariat revolucionari internacional.

Partint d´aquest principi, el PCE(r) preconitza la unitat de totes les forces i sectors populars que s´oposen al feixisme, al monopolisme i a l´imperialisme, a la vegada que treballa activament per desenvolupar diversos tipus de col∑laboració amb dits sectors. En aquest terreny l´experiència ha demostrat ja moltes vegades que la unitat no s´aconsegueix establint pactes o aliances entorn d´una taula i encara menys fent concessions ideològiques i polítiques. L´unitat necessària de les forces populars sols és possible aconseguir-la mitjançant la lluita. En primer terme, desenvolupant la lluita independent contra l´oligarquia i el seu Estat, però també, i al mateix temps, denunciant les vacil∑lacions i inconseqüències de la petita burgesia democràtica i d´altres forces progressistes intermèdies.

L´hostilitat que trobem a vegades en aqueixos sectors no pot desanimar-nos en el nostre empenyorament. Hem de ser capaços d´unir-nos inclús amb els que estan en desacord amb nosaltres, ja que d´altra manera, quin sentit podria tenir parlar d´unitat? Això no exclou, sinó que pressuposa, la crítica mútua sobre tots els aspectes de l´activitat política.

D´entre tots els sectors populars que s´oposen als monopolis i al feixisme destaquem als camperols. El camperol és un dels sectors més explotats i oprimits de la població, i es troba tan sols a un pas de la classe obrera, les files de la qual ve engrossint continuament. Per aquesta raó és susceptible d´incorporar-se a la lluita pel socialisme i de fet fa temps que ve enfrontant-se al monopolisme. Però la consciència de propietari està tan arrelada en ells que exigirà una persistent labor de propaganda a fi de convèncer-los de la inevitabilitat i de les avantatges del socialisme, de la superioritat de les formes col∑lectives de producció i de l´absoluta necessitat d´una estreta aliança política amb la classe obrera.

Un altre important sector al que el Partit encoratja i presta ajuda el formen els moviments d´alliberació de les nacions oprimides, que es troben obertament enfrontades a l´Estat feixista i imperialista espanyol i fan una defensa conseqüent dels drets nacionals i democràtics.

El Partit recolza i estimula la lluita per les exigències democràtiques, que responen a les necessitats de les masses populars. En la lluita per les conquestes d´aquestes reivindicacions devem esforçar-nos per aconseguir la major confluència amb tots els sectors de la població interessats en elles, i que inclouen al moviment antimilitarista, al dels estudiants, al de les dones que lluiten pels seus drets, al de la joventut pertanyents a les classes i capes populars, al dels intel∑lectuals progressistes i en general a tots els que sofreixen en pròpia carn i en la seva consciència els efectes de les tares capitalistes: l´atur, l´explotació, el racisme, la deterioració del medi ambient, la droga, la repressió en totes les seves formes, la discriminació, l´exclusió...

Hem de reagrupar entorn de la classe obrera a totes aqueixes forces a fi de posar fre a la constant deterioració de les condicions de vida i a la supressió de les llibertats democràtiques, recolzar-nos en la lluita comú i formar un poderós moviment de resistència popular, antifeixista i antiimperialista. D´aquesta manera aconseguirem guanyar per a la causa a les amplies masses i avançarem vers la consecució dels objectius socialistes i comunistes de la revolució.

5.4 La lluita de resistència

Les classes avançades de la societat sempre s´han vist obligades a recórrer a la violència revolucionària per a suprimir les formes de vida ja caduques i obrir el camí a d´altres noves. La violència és la levadora de tota vella societat que porta en la seva entranya a una altra nova. Naturalment, la classe obrera prefereix prendre pacíficament el poder. Però l´experiència històrica demostra que, mentre no sigui enderrocada la burgesia en els principals països imperialistes, el procés de transició del capitalisme al socialisme no podrà efectuar-se d´una manera pacífica i legal, utilitzant els procediments parlamentaris; i això per la senzilla raó de que la burgesia monopolista no consentirà retirar-se voluntáriament i pacíficament del poder.

Els actuals Estats capitalistes, en virtut de les experiències que han anat acumulant, no permetran al moviment obrer revolucionari acumular i concentrar les seves forces de manera pacífica, ja que aquest Estats són la contrarevolució organitzada permanentment. Avui no ens trobem en l´època de la lliure competència econòmica i de la dictadura democràtica-burgesa, quan encara li era possible a la classe obrera organitzar-se i utilitzar les institucions burgeses per a lluitar contra aqueixes mateixes institucions, tal com va assenyalar Engels. La implantació de formes de poder de tipus feixista i policíaques en la quasi totalitat dels països capitalistes ha acabat per arruïnar i fer inútils els vells mètodes de lluita pacífica i parlamentaris, el que d´altra banda no ha impedit que hagin sorgit i es vagin implantant d´altres mètodes nous.

A Espanya, durant les darreres dècades, la classe obrera i d´altres sectors explotats i oprimits de la població no solament han rebut el plom feixista i han vessat desenes de vegades la seva sang, sinó que també han combatut i fustigat amb tots els mitjans al seu abast a les forces repressives, els han oposat barricades i totes les formes de lluita violenta i els han ocasionat nombrosos morts i ferits. Això ha anat acompanyat de vagues, de la imposició d´assemblees obertes als barris, universitats i centres de treball, de les comissions de delegats, de la formació de piquets i de molts altres mètodes de lluita democràtica de tipus més avançat.

En aquesta situació general, i coincidint amb el començament de l´agravació de la crisi econòmica i política del règim i la recrudescència de la repressió, ressorgeix al nostre país als anys seixanta la lluita armada, en forma de guerrilla, practicada per petits grups o destacaments armats. A partir d´aleshores, la combinació de les accions armades guerrilleres amb les vagues, manifestacions, sabotatges, etc., es destaca com la principal forma de lluita del moviment obrer i popular.

Aquesta combinació de diferents procediments de lluita configura un vast moviment de nou tipus que ens porta a qualificar-lo com a moviment de resistència popular.

En aquest moviment la lluita de masses i l´activitat del Partit exerceixen el paper principal. La lluita armada guerrillera i l´organització militar són formes de lluita i organització subordinades a les anteriors. A Espanya la guerrilla no podrà acumular la força militar necessària, capaç de derrotar i anihilar per si mateixa l´exèrcit feixista. Haurà de ser la insurrecció general de les masses, combinada amb la lluita de l´exèrcit guerriller, la que en el seu moment haurà d´enderrocar a l´Estat capitalista. Per això les principals funcions que deurà complir la guerrilla en aquesta etapa de lluita polític-militar siguin les de seguir ajudant al moviment de masses i a les seves organitzacions, contribuir a crear totes les condicions (polítiques, econòmiques, orgàniques, militars, etc.) per a la incorporació de les grans masses a la lluita pel poder i procurar, alhora, el seu propi enfortiment.

Les funcions de la lluita armada i l´organització guerrillera no estàn limitades per condicions momentànies, insurreccionals o locals (i per tant de caràcter tàctic), sinó que són permanents. Això ve determinat per les condicions del règim econòmic i polític de l´imperialisme, així com per la crisi i el desenvolupament de la lluita de classes. D´aquesta manera, la lluita armada guerrillera es converteix en una part essencial de la estratègia revolucionària del proletariat.

Tot això obliga al Partit a haver de considerar la lluita armada no solament des del punt de vista de la insurrecció i de la situació revolucionària en general, sinó també, i sobretot en els aspectes de l´organització de l´exèrcit guerriller i de l´estratègia de la guerra popular prolongada.

La lluita de resistència tindrà inevitablement un caràcter prolongat, ja que no solament ens oposem a un enemic que compta amb un aparell estatal ramificat i centralitzat, amb mitjans relativament poderosos i un considerable recolzament de l´imperialisme internacional, sinó que cal descartar tota possibilitat d´organitzar a les grans masses a traves dels medis legals que, arribat un moment, permetés afrontar a la reacció i enderrocar mitjançant la insurrecció armada a l´Estat capitalista. Això ja ha passat a la història. Als nostres dies els monopolistes no permetran a les masses concentrar les seves forces, ni es deixaran sorprendre per una insurrecció general que esclati en un moment donat. Es més, en les condicions d´Espanya, el feixisme no permetrà cap tipus d´organització minimament independent de la classe obrera i altres sectors populars; no concedirà la menor oportunitat en aqueix sentit. Per aquest motiu, aquí solament cap la resistència política i la lluita armada, de manera que quan es produeixi la insurrecció deurà estar preparada per llargs anys de resistència del moviment popular en un procés en el que es produiran nombrosos avançaments i retrocessos, en el que s´haurà d´aprendre a utilitzar tots els procediments de lluita i en el que allò polític i allò militar deuran combinar-se adequadament.

5.5 Assegurar la direcció política del moviment guerriller

Els comunistes devem procurar dirigir totes les formes de lluita del proletariat i d´altres sectors del poble. Entre aquestes variades formes destaca la lluita armada guerrillera. El Partit ha de fer tots els sacrificis que siguin necessaris per a sostenir a la guerrilla, procurar-li el recolzament de les masses i assegurar la seva direcció.

L´organització armada guerrillera és part destacada del moviment obrer i popular i d´ell rep tot tipus d´ajuda i suport. Si no comptés amb aqueixa ajuda i amb la inesgotable reserva de reclutament que suposen les masses, fa temps que hauria estat anihilada per la reacció.

L´organització armada guerrillera no té interessos distints als de les masses populars. Per consegüent, el seu objectiu polític no pot ser cap altre que l´enderrocament del règim de la burgesia imperialista, l´expropiació dels monopolis i el restabliment de la República Popular. Les activitats armades guerrilleres deuen contribuir a la consecució d´aqueix objectiu fonamental i respondre, en tot moment, a les necessitats del moviment polític de les masses; és a dir, no han de ser accions aïllades.

La guerra de guerrilles és una forma de guerra civil que, encara que larvada, està aqui i madura tots el dies. Per tractar-se d´una guerra requereix d´un anàlisi i de mètodes militars per a poder ser duta a terme amb èxit. Però no s´ha de perdre de vista que la guerra de guerrilles, com tota guerra, al ser la continuació de la lluita política (sols que duta a terme per uns altres mitjans, els mitjans violents), ha d´estar dirigida en tot moment per la política, pel Partit. Es el Partit qui dirigeix al fusell.

La guerra de guerrilles obeeix a profundes causes econòmiques, polítiques, socials i històriques. Aquestes causes les analitza el Partit tenint en compte el marxisme-leninisme, extraient del seu estudi les lleis generals d´aquesta guerra popular, l´estratègia i la tàctica. No està a l´abast de l´organització armada -com a tal organització armada- l´elaboració del programa o l´estratègia; això únicament es troba a l´abast del Partit i són tasques principalment seves.

D´altra banda, cal mantenir una estricta separació orgànica entre el Partit i la guerrilla. El moviment de resistència i el propi Partit Comunista tenen múltiples tasques que complir que no encaixen, de cap manera, dintre de les rigideses d´un exèrcit o moviment militaritzat. Les lluites de les àmplies masses d´obrers i treballadors necessiten de la direcció política del Partit Comunista. Aquest dóna via al seu ardor i determinació revolucionaris, sintetitzant les experiències de les seves lluites i estendent-les. El Partit, com a destacament d´avantguarda i nucli dirigent del proletariat, és qui està millor preparat per a dur a bon terme les tasques de tipus fonamentalment polític, i és obligació seva fer-ho. En cas contrari, el moviment de les àmplies masses seria fàcilment desorientat i dividit i cauria en la desmoralització. El Partit assegura al mateix temps la connexió entre la guerrilla i el moviment polític de les àmplies masses. L´establiment d´aquest llaços permet al Partit donar continuïtat a l´activitat guerrillera, promovent la incorporació de la joventut antifeixista a les seves files i nodrint-les de comunistes experimentats i ferms.

Per la seva banda, els membres del Partit que desenvolupen la seva activitat en les organitzacions guerrilleres defensen dins d´elles les posicions conseqüentment democràtiques i revolucionàries del proletariat, atenint-se al caràcter popular d´aquestes organitzacions i donant exemple de lliurament i abrivament. La presència dels comunistes a la guerrilla i la seva labor política i ideològica enforteixen l´unitat interna i la disciplina de l´organització militar, la doten d´una alta moral de combat i d´una àmplia perspectiva; al mateix temps garantitzen l´encert de les seves accions, així com l´elecció del millor moment per a realitzar-les i els mitjans justos per a aconseguir els objectius.

5.6 La lluita contra l´opressió nacional

Tenint en compte que el feixisme i l´imperialisme a Espanya enfonsen les seves arrels no solament en la supressió de les llibertats, sinó també en el subjugament dels pobles, la lluita contra l´opressió nacional en general i particularment a cadascuna de les nacions oprimides, adquireix una importància fonamental en la lluita per l´enderrocament del règim. Per tot això, els comunistes a tot l´Estat, però sobretot a cadascuna d´aquestes nacions devem prendre amb força a les nostres mans la bandera dels drets nacionals, arrabassant-la de les manipulacions de la burgesia.

A l´assumir el fet nacional i les reivindicacions nacionals que ha deixar sense resoldre el capitalisme, i que no poden trobar solució sota aquest sistema, la classe obrera les hi dóna un contingut socialment diferent. Per als obrers, la lluita pels drets nacionals està indissolublement lligada als seus interessos de classe, a la lluita pel poder polític, a la lluita pel socialisme. D´aquí que el principi de l´internacionalisme proletari, la unió dels obrers de les distintes nacionalitats, sigui la base per a resoldre la qüestió nacional a Espanya.

Sobre aquesta base es recolza el proletariat revolucionari per a defendre el dret de separació i a la independència de Galicia, Euskal Herria i Catalunya i lluitar incansablement perquè sigui reconegut. El centre d´atenció del Partit en la labor d´educació internacionalista dels obrers ha d´estar posat en la denúncia del xovinisme espanyol i en la prèdica de la defensa de la llibertat de separació de les nacions oprimides per l´Estat. Però, perquè aquesta activitat no sigui utilitzada pel nacionalisme burgès reaccionari per a enterbolir la consciència de classe dels obrers, dividint-los per nacions per a subordinar-los als seus interessos, els comunistes de cadascuna d´aquestes nacions, al seu torn, han d´advocar i fer propaganda per la unió voluntària i en peu d´absoluta igualtat nacional, de tots els obrers i pobles explotats i oprimits pel mateix Estat.

La possibilitat de que, en el marc de l´Estat espanyol, una o diverses nacionalitats optessin per la independència era fins ara quelcom poc probable. No obstant això, degut al agreujament de la crisi del sistema capitalista i a l´agudització de les contradiccions interimperialistes i la seva repercussió a Espanya, aqueixa possibilitat no és en absolut descartable. Per això, el Partit, conseqüentment amb la seva defensa del dret d´autodeterminació i a fi de debilitar a l´Estat feixista, no dubtarà en prestar suport a aquests pobles en el cas de que decideixin separar-se de l´Estat i proclamar la seva independència.

La lluita contra l´opressió nacional forma part i es troba fosa a la lluita per les llibertats democràtiques i a la lluita pel socialisme, van unides i no existeix una solució completa per a cap d´elles per separat. Per això, partint de la singularitat nacional, és imprescindible integrar-les en un únic torrent de lluita revolucionària capaç de trencar tots els dics de la divisió i la confusió que imposa el sistema i de destruir l´Estat. Aqueix serà la única garantia per a conquerir els drets polítics, socials i nacionals de tots i cadascun dels pobles.

5.7 La lluita contra l´imperialisme i el perill de guerra

La crisi capitalista mundial i la bancarrota del revisionisme modern han fet sorgir nous centres imperialistes de poder i han agreujat totes les contradiccions del sistema. D´aquí que s´hagi aguditzat la lluita entre els Estats capitalistes més forts per un nou repartiment del món i es perfilin noves estratègies econòmiques, polítiques i militars, així com noves aliances. En un pla mundial, les contradiccions que enfronten dintre seu als grups monopolistes i als Estats imperialistes es destaquen avui dia, novament, com la contradicció principal.

L´imperialisme no és un tot homogeni, ja que la seva imposició exacerba i complica encara més les contradiccions del capitalisme. Això succeeix perque la seva peculiaritat essencial no són els monopolis purs, sinó els monopolis juntament amb l´intercanvi, el mercat, la petita i mitjana producció, la competència i la crisi.

En la carrera per vèncer als seus competidors, els Estats monopolistes prenen mesures de tipus proteccionista que tot seguit es tiren en cara els uns als altres, practiquen el dumping, limiten les inversions, exigeixen contrapartides, etc. A diferència de la primera meitat de segle, en que les zones de fricció es trobaven, principalment, a les colònies i semicolònies, avui l´eix de les lluites monopolistes s´ha desplaçat als mercats interiors dels propis països imperialistes, el que imprimeix a la competència una major agressivitat.

La veritat és que no tot en les relacions entre les potències capitalistes està basat en la política de força i en la confrontació. També existeixen les aliances i els acords de pau, que són com a treves entre les guerres. No obstant això, en èpoques de crisi general com l´actual, tals acords són sols aspectes parcials que, al cap de pocs anys, es poden trencar o es tornen lletra morta. D´aquesta manera, els acords i tractats entre els Estats capitalistes van passant en un segon lloc, mentre que les lluites internes, els antagonismes, les velles rivalitats i les disputes ocupen cada vegada més un primer pla.

Aquestes rivalitats, que en un altre temps foren motiu de freqüents xocs, conflictes i guerres, condueixen a nous enfrontaments entre els Estats imperialistes pel repartiment i el saqueig del món. Com deia Lenin: Sota el capitalisme no es concep cap altre fonament per al repartiment de les esferes d´influència, dels interessos, de les colònies, etc., que la força econòmica general, financera, militar, etc. (5).

L´Estat espanyol no es manté al marge d´aquest conflicte i participa com un país imperialista més en la carnisseria, el repartiment i la rapinya. Tot això, el perill de guerra, el recolzament per part del complex militar i informatiu de l´OTAN a l´aparell repressiu i a l´exèrcit espanyol, les despeses militars que recauen sobre les classes populars i la possibilitat d´utilització de la nostra joventut com a carn de canó en les expedicions agressives de l´imperialisme, són problemes, entre d´altres, que afecten a milions de persones. Aquesta situació está configurant un ampli moviment de protesta i rebuig que compte no solament amb la participació de la classe obrera i la joventut (el seu veritable motor i mantenidor), sinó també amb d´altres importants sectors socials. Es d´aquesta manera, com el moviment contra el militarisme, contra les bases ianquis instalálades en el nostre territori i contra l´OTAN, es va vinculant cada vegada més al conjunt del moviment de resistència que lluita per l´enderrocament del règim i dels pilars que el sostenen.

Dintre del marc del capitalisme mai no podrem evitar les seves tendències agressives i imperialistes; abans cal acabar amb les causes i el poder que les alimenta i origina. Per aquest motiu, si la lluita contra l´imperialisme estigués desprovist d´objectius revolucionaris, no aconseguiria, en el millor dels casos, cap altra cosa que arrencar determinades promeses del govern. D´aquí que, sens descartat que en el transcurs de la lluita es pot fer retrocedir a les forces imperialistes, deguem considerar que sols l´enderrocament del règim dels monopolis serà el que, en última instància, desmantelli les bases ianquis en el nostre país, ens alluinyi del bloc imperialista i, al capdavall, debiliti a la reacció mundial.

Nosaltres considerem que actualment existeixen tres fronts de lluita contra l´imperialisme: el front que componen els països socialistes, el front que formen els pobles i les nacions oprimides, i el front de lluita que es troba a l´interior dels mateixos països imperialistes. Aquests tres fronts formen part d´un mateix combat general contra l´imperialisme i la reacció i es complementen i recolzen mútuament.

El desenvolupament de la lluita de classes en cada país, especialment la lluita revolucionària del proletariat, constitueix un dels factors més importants de la desintegració imperialista. Avui dia, l´imperialisme dels EEUU i el seu instrument militar, l´OTAN, continuen sent el principal enemic de tots els pobles del món, devent aquests, per tant, mantenir-se alerta i concentrar totes les seves forces contra ell. Ara bé, davant l´eventualitat de que estalli una tercera guerra mundial, el proletariat revolucionari no farà distinció entre els bàndols contendents, ja que donat el curs que segueixen els aconteiximents, aquesta segurament tindrà per ambdues parts un caràcter de guerra imperialista, injusta i de rapinya.

El Partit s´oposa a la guerra imperialista. I en el cas de que aquesta es produeixi deurà declarar-se derrotista; és a dir, advocarà i farà tot el que pugi per a aconseguir la derrota de l´Estat de la nostra pròpia burgesia i la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària.

5.8 Dur a terme la revolució en el nostre país i contribuir a que triomfi per tot el món

Els interessos de la classe obrera són els mateixos en tots els països. Amb l´extensió a nivell mundial del mode de producció capitalista es reforça la relació d´interdependència dels obrers dels distints països, i cobra encara major significació el principi de que el comunisme sols pot vèncer com a revolució mundial. Conseqüèntment amb aquest principi, el PCE(r) es declara part integrant del partit internacional del proletariat.

En la situació de crisi generalitzada de l´imperialisme i del greu perill de guerra, es fa tant o més necessària i peremptòria que mai la unitat dels obrers dels pobles i nacions oprimides de tot el món, per a dur a terme fins a les seves últimes conseqüències la lluita contra la burgesia monopolista i l´imperialisme. En aquest ampli front de lluita, la classe obrera i els partits i organitzacions comunistes es destaquen com la força principal i més decididament revolucionària. També els Estats socialistes ocupen un lloc destacat, pel que no poden ésser considerats aïlladament, ja que formen part de la revolució mundial, a la qual deuen servir com avançada i medi d´accelerar el seu desenvolupament.

Es en base a aquesta concepció com el proletariat revolucionari ha d´afrontar la duplicitat de les seves tasques nacionals i internacionals. Sols hi ha un internacionalisme efectiu -explicava Lenin- que consisteix en entregar-se al desenvolupament del moviment revolucionari i de la lluita revolucionària dintre del propi país, i en recolzar (mitjançant la propaganda, amb l´ajuda moral i material) aquesta lluita, aquesta línia de conducta i sols aquesta en tots els països sens excepció (6).

Avui més que mai és totalment vàlida la idea de que els obrers no tenen pàtria. Però mentre existeixen els Estats capitalistes i les diferències nacionals, la lluita entre els explotats i els explotadors seguirà tenint un marc nacional o estatal. La revolució és un assumpte del poble de cada país i depèn del seu grau de maduresa política que pugui dur-se a terme. Això no exclou la necessitat d´un organisme que representi al gran exèrcit del proletariat internacional.

A aquest respecte considerem un factor positiu l´aspiració a la constitució d´un centre revolucionari mundial, la necessitat del qual es fa sentir cada vegada més. No obstant, això no pot pas supusar repetir vells errors. La unitat de la tàctica internacional del moviment obrer comunista de tots els països, deia Lenin, exigirà, no la supressió de la varietat, no la supressió de les particularitats nacionals (la qual cosa es, en l´actualitat, un somni absurd) sinó una aplicació tal dels principis fonamentals del comunisme... que modifiqui acertadament aquests principis en els seus detalls, que els adapti, que els apliqui acertadament a les particularitats nacionals i nacional-estatals (7). D´acord amb aquesta tàctica, i seguint la fórmula aplicada per la I Internacional, advoquem més bé per la creació d´una central d´orientació, comunicació i cooperació internacional, que possibiliti el mutu suport i l´intercanvi d´experiències entre les organitzacions i partits comunistes de tot el món, i que sigui capaç, al mateix temps, d´organitzar accions conjuntes.

6. Programa general del Partit per a la transició al comunisme

6.1 Necessitat històrica de la dictadura revolucionària del proletariat

Entre la societat capitalista i la societat comunista -escriu Marx- mèdia el període de transformació revolucionària de la primera a la segona. A aquest període correspon també un període polític de transició, l´Estat del qual no pot ésser altre que la dictadura revolucionària del proletariat (8).

La classe obrera no pot apropiar-se simplement de l´Estat burgès, destinat a salvaguardar la propietat privada capitalista i a reprimir als treballadors, per a posar-lo al seu servei (com varen fer els revolucionaris burgesos amb l´aparell feudal), sinó que deu destruir la màquina burocràtica i militar burgesa que el sustenta i instaurar, mitjançant la dictadura revolucionària, el seu propi estat de democràcia obrera. L´Estat de dictadura del proletariat que aplica la repressió i la restricció de drets a la minoria explotadora, suposa -en oposició a la democràcia burgesa o dictadura capitalista- el major grau de democràcia i llibertat mai aconseguit pels treballadors.

La dictadura revolucionària del proletariat, en correspondència amb les tasques que es deuen abordar durant aquesta etapa de transformació revolucionària de la societat de classes a una altra sense classes o comunista, deurà prolongar-se necessàriament durant un llarg període històric. Aquest durarà fins que no siguin abolides les classes, fins que no siguin subvertides les idees que emanen d´aquestes relacions socials i mentre l´Estat de classe no s´esvaeixi com a una forma del passat.

A l´igual que en el capitalisme, en el socialisme la societat avança impulsada per les seves pròpies contradiccions internes. Aquesta és una llei universal. En el socialisme segueixen existint les classes i la lluita de classes, la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció, la contradicció entre la base econòmica i la superstructura política i ideològica i d´altres contradiccions. De totes elles, durant tot el període socialista, la contradicció principal de la societat és la que enfronta al proletariat amb la burgesia, si bé la dita contradicció pot revestir distint caràcter i adoptar formes diferents.

El Partit Comunista deurà estudiar el caràcter o la naturalesa de totes i cada una d´aquestes contradiccions per a donar-los una justa solució. Particularment, haurà de tenir en compte que en el socialisme, tal com ensenya Mao, existeixen dos tipus de contradiccions socials: contradiccions entre nosaltres i l´enemic i contradiccions al si del poble. Aquest dos tipus de contradiccions són de naturalesa distinta [...] Les contradiccions entre nosaltres i l´enemic són antagòniques. Quant a les contradiccions al si del poble, les que existeixen al si de les masses treballadores, no són antagòniques. Per consegüent, les contradiccions entre nosaltres i l´enemic i les contradiccions al si del poble,  per ésser de distinta naturalesa deuen resoldre´s amb diferents mètodes: per a la primera, els mètodes coercitius, la dictadura; per a la segona -per al poble- l´educació i la persuasió, és a dir, la democracia (9).

Mentre l´etapa històrica socialista no finalitzi, la classe obrera haurà de servir-se de l´Estat per a exercir la seva dictadura a fi de vèncer a les classes explotadores, les quals, com deia Lenin, oposaran una resistència llarga, porfidiosa, desesperada i seguiran inevitablement nodrint esperances de restauració, esperances que es converteixen en temptatives de restauració (10).

Al principi, després del seu enderrocament, la burgesia, els terratinents, els intel∑lectuals burgesos, etc., perden el seu poder polític, el seu cap organitzat, però no desapareixen com a classe. En el socialisme, la burgesia segueix reproduint-se incontroladament, a la manera antiga, tant a la base econòmica (a través de la petita producció) com a la superstructura (a través de les velles idees, la força del costum, etc.); però també adquireix unes altres noves connotacions, puix s´asseuen a la burocràcia de l´Estat i al Partit, des d´on intenta arrabassar la direcció i canviar la línia política revolucionària. Si això arriba a ocórrer, s´estanca el desenvolupament socialista i les contradiccions de la societat no triguen en ésser antagòniques. Per tot això es imprescindible exercir la dictadura sobre la burgesia en tots els terrenys i practicar la lluita de classes. Sobre això, sintetitzant tota l´experiència positiva i negativa de la construcció del socialisme, Mao Zedong mantenia que la direcció del procés revolucionari havia de fer-se des del predomini de la direcció política i ideològica del Partit.

Una vegada implantada la dictadura del proletariat, el Partit haurà de centrar la seva atenció en resoldre la contradicció que suposa la pròpia existència de l´Estat socialista. Aquesta situació contradictòria es posa de manifest en que mentre, d´una banda, l´Estat constitueix l´instrument de la dictadura del proletariat per a aplastar la contrarevolució i organitzar la nova societat, d´altra banda, es converteix en el principal baluard de tot allò vell i caduc que queda a la societat. D´aquí la necessitat de marxar sempre endavant, vers el comunisme i la total extinció de l´Estat; de que les masses, dirigides pel proletariat i el Partit Comunista, exerceixin un estret control sobre els organismes estatals i de que siguin elles realment i no solament de paraula, les que assumeixin la direcció en totes les esferes de la vida econòmica, política, cultural, administrativa, etc., a fi de contrarestar la tendència absorbent de l´Estat i reduir les seves funcions a la mínima expressió. Aquest objectiu, naturalment, no es podrà aconseguir per complet fins que no desapareguin totalment les classes i els conflictes de classe que reclamen l´existència de l´Estat com a organisme especial de repressió. Sols a partir del moment en que la dictadura del proletariat es faci innecessària, l´Estat deixarà de tenir raó d´ésser. El primer acte en el que l´Estat es manifesta efectivament com a representant de tota la societat -la pressa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat- és alhora el seu darrer acte independent com a Estat. L´intervenció del Poder estatal en les relacions socials es farà supèrflua en un camp darrera l´altre i s´adormirà per si mateixa. El govern sobre les persones serà substituït per l´administraciò de les coses i per la direcció dels processos de producció. L´Estat no serà abolit: s´extingirà (11).

Una condició essencial perque aqueix procés d´extinció de l´Estat es desenvolupi serà l´existència d´un moviment comunista de masses, dirigit i estimulat per un partit comunista que sigui actuant com a veritable avantguarda i que per això es mantingui en actitud vigilant enfront de l´Estat, a l´objecte de garantitzar la superació dels problemes i l´avançament ininterromput vers el comunisme. Amb aquest fi, el Partit ha d´exercir la seva acció des de dalt (des dels òrgans de l´Estat i el Govern, sense identificar-se ni supeditar-se mai a ells) i pressionar al mateix temps des de baix fomentant la participació i la lluita de les masses, amb la vista posada sempre en els objectius darrers del comunisme. De no fer-ho així, aqueixes posicions seran ocupades pel revisionisme i per la nova classe burgesa que, en el socialisme, sorgeix de les velles relacions de producció i de la burgesia, i els interessos dels quals no són d´altres que els de perpetuar les relacions d´explotació i opressió sobre les masses populars.

Conscient d´això, el Partit, com a nucli dirigent de tot el procés revolucionari, basa la seva estratègia en el moviment de les masses i en el manteniment del més estret lligam amb elles; fomenta la seva capacitat creadora, apel∑la a elles per a la defensa ferma i conseqüent de les conquestes revolucionàries enfront als interessos restauracionistes de la vella i nova burgesia i es sotmet a si mateix a la crítica oberta de les masses, com a medi important per a corregir els seus errors inevitables.

6.2 La política econòmica en el període de transició

Darrera la presa del poder polític per la classe obrera, els sectors fonamentals de l´economia passen a mans de l´Estat sota la forma de propietat de tot el poble; s´estableix el control obrer sobre la producció i es milloren notablement les condicions de vida i de treball dels treballadors. Això afecta al problema de les relacions de producció. Però amb això les velles relacions de propietat capitalista no són totalment eliminades; al costat de la propietat de tot el poble coexisteixen per algun temps d´altres formes de propietat. D´aquí que un dels objectius fonamentals de la lluita que té lloc en el socialisme consisteix, precisament, en transformar aqueixes formes de propietat privada en les dues formes fonamentals de propietat socialista -la propietat de tot el poble i la propietat col∑lectiva de les cooperatives-, a fi de seguir profunditzant en el procés de transformació d´aquestes darreres en una sola, en la propietat de tot el poble.

En el socialisme, la propietat social sobre els mitjans de producció condiciona la necessitat objectiva del desenvolupament planificat i proporcional de l´economia. Aquesta és una de les lleis econòmiques fonamentals de la transició al comunisme.

La llei del màxim guany, l´anarquia en la producció i la llei del valor, com a factors que espontàniament regulen l´economia en el capitalisme, desapareixen en l´economia socialista al ser suprimit el caràcter privat de la propietat sobre els mitjans de producció. En el socialisme, es tracta de posar en consonància la propietat social sobre els mitjans de producció amb el caràcter social de la producció. Sobre aquesta base s´estableix el desenvolupament planificat i proporcional de l´economia, que fa possible l´elaboració i la posada en pràctica dels plans de producció i distribució.

La planificació forma una sèrie de mesures econòmiques, polítiques i ideològiques que, si bé reflecteixen una realitat objectiva, actuaran sobre ella per a transformar-la. En això resideix la importància relativa i la primacia de la política sobre l´economia.

En el socialisme no poden regir les mateixes lleis d´explotació, la competència i el comerç capitalista, ni el mercat i la competència capitalista poden determinar els preus. En el socialisme, són la política i la planificació econòmica -orientades conforme als interessos a curt i llarg termini de les masses- els veritables reguladors. Això obeeix al grau de desenvolupament aconseguit per les forces productives socials. En la societat socialista el desenvolupament econòmic és inseparable del desenvolupament social i cultural en general, és un procés econòmic, social, polític, tecnològic, ideològic, etc., que ha d´anar acompanyant, a més a més, de l´establiment de noves relacions econòmiques internacionals.

Les relacions de producció no solament abarquen els sistemes de propietat, sinó també les relacions humanes en el treball i el sistema de distribució. El socialisme, com a societat de transició, hereta del capitalisme la divisió del treball, que es troba present en la contradicció existent entre el camp i la ciutat (en la separació entre el treball industrial i el comerç, d´una banda, i el treball agrícola, de l´altra), així com entre el treball manual i el treball intel∑lectual. A part d´això, la permanència del dret burgès, expressar en el principi de distribució a cadascú segons el seu treball, i la tendència que s´observa en determinats sectors de la societat a vulnerar-lo i a crear noves capes de privilegiats, imposen a l´Estat assumir fermament la tasca d´impedir l´aplicació abusiva de dit principi i la regulació del dret burgès fins a fer-lo desaparèixer. Tot això és inseparable de la lluita política i ideològica (la lluita contra les velles idees, els vells hàbits i costums, etc.). D´aquesta manera és com es manifesta la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció, així com la que enfronta a la base econòmica amb la superstructura política i ideològica. Doncs si bé en el socialisme la revolució estableix cert equilibri o correspondència entre elles, aquest factor és solament parcial i relatiu, mentre el desequilibri és absolut i determina el desenvolupament constant de les relacions de producció.

L´instauració de la dictadura del proletariat és la premissa fonamental per a la demolició de les velles relacions i la seva substitució per unes altres noves, mes això sols s´aconseguirà a través d´una llarga i exacerbada lluita de classes, lluita que es dóna fonamentalment en el domini de la superstructura i que ha d´abarcar tots els aspectes de la vida. Això és així perque l´apropiació pels productors dels mitjans fonamentals de producció no provoca automàticament els canvis corresponents en les noves relacions de producció ni, per consegüent, en la superstructura lligada a aquelles, en les que la burgesia enderrocada, però encara no vençuda, té el seu darrer domini hereditari.

6.3 Transformació i desenvolupament integral de l´home

La frontera entre el socialisme i el comunisme no es troba en la línia de demarcació entre el sistema de propietat col∑lectiva i el sistema de propietat de tot el poble. En aquest sentit, Lenin va exposar rotundament que ... al començar les transformacions socialistes, hem de plantejarnos clarament l´objectiu vers el qual tendeixen, en conclusió, aquestes transformacions: el de crear la societat comunista, que no es limita a expropiar les fàbriques, la terra i els mitjans de producció, que no es limita a establir una comptabilitat i un control rigurós de la producció i la distribució de productes, sinó que va més enllà per a fer realitat el principi de ‘cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats’ (12).

Aqueix més enllà al que es refereix Lenin abarca la transformació i el desenvolupament integral de l´home, per a la qual cosa es imprescindible la formació d´un moviment comunista de masses. Sols això justifica històricament l´etapa de transició socialista.

Les primeres experiències d´aquesta nova revolució, que Lenin qualificava de més difícil, més essencial, més radical i més decisiva que l´enderrocament de la burgesia, puix és una victòria obtinguda sobre la pròpia rutina i la indisciplina, sobre l´egoisme petitburgès, sobre tots aqueixos hàbits que el maleït capitalisme ha deixat en herència a l´obrer i al camperol (13), foren els dissaptes comunistes. També Lenin va extreure els ensenyaments essencials d´aquelles primeres gestes del futur de la humanitat, assenyalant entre altres coses: Allò comunista comença únicament quan apareixen els dissaptes comunistes, és a dir, el treball gratuït d´individus no subjectes a normes per cap poder, per cap Estat, en profit de la societat a gran escala (14).

La idea que concep el desenvolupament de la nova societat socialista en termes de desenvolupament de les forces productives, utilitzant per a això exclusivament la tècnica i els incentius materials, és la concepció de la burgesia que el revisionisme modern ha practicat. No ha de sorprendre, doncs, que hagi conduït a nombrosos països a l´estancament, a la bancarrota econòmica, política, social i moral, i a que, finalment, la burgesia de nou hagi imposat en ells la seva dictadura de classe. Semblant desastre ha pogut ocórrer perque en realitat el revisionisme no representa interessos distints als de la classe burgesa i l´imperialisme, no es proposa acabar amb l´explotació i, consegüentment, mai podrà eliminar els obstacles que apareixen en la via de la transició al comunisme.

Un dels fets més clars, que posa al descobert la política revisionista burgesa, és el que fa dels incentius materials el mòbil principal per al increment de la producció dels treballadors, així com la motivació essencial de les seves activitats social i polítiques. En la lluita contra el revisionisme, Mao va recalcar en l´errònia i perjudicial que resulta dita política, argumentant que encara que s´admeti que l´estímul material és un principi important, no pot ésser absolutament l´únic. Ha d´haver un altre principi: l´estímul de l´esperit en el domini polític-ideològic. A més a més, l´estímul material no ha d´ésser tractat únicament en termes d´interessos personals. També ha d´ésser tractat en termes d´interessos col∑lectius, de primacia dels interessos col∑lectius, sobre els interessos personals, de prioritat dels interessos a llarg terme sobre els interessos immediats (15).

L´interès material concebut des del punt de vista de certa individualitat no fa sinó reproduir la divisió del treball en la que es recolza i lluny d´eliminar les contradiccions existents entre uns i els altres sectors de la societat, les agreuja encara més, puix l´especialització, l´elevació dels coneixements, l´estudi, etc., tindrien com a objectiu per a cada persona fer majors ingressos individuals i no servir a la comunitat. L´expert, l´intel∑lectual, el funcionari, es separen així de la resta de la comunitat per a preservar els seus interessos particulars, el seu status, i tendeixen a consolidar les velles relacions de producció capitalista.

El revisionisme trenca la relació entre els interessos col∑lectius i l´interès individual, prenent a aquest darrer com a factor decisiu de la producció i de l´existència de la mateixa societat, i elimina la consciència política com a força motriu i com a mòbil dels individus, l´atenció de la qual hauria d´encaminar-se a l´edificació del comunisme. En realitat, d´aqueixa manera es renuncia per endavant a aqueix futur per no considerar que l´individu constitueix un element de la col∑lectivitat i que els interessos individuals millorin a mesura que progressen els interessos públics (16).

Si bé en la societat socialista el treball encara no constitueix per a tots la primera necessitat vital, no per això serà amb l´exclusiu interès material com es crearan les noves relacions de producció, sinó mitjançant l´educació i la mobilització voluntària de les masses perque realitzin el treball i la distribució comunista. L´home, mitjançant la producció i la lluita política-social, transforma la naturalesa i la societat i, al seu torn, es transforma a si mateix. El socialisme, a l´abolir l´explotació de l´home per l´home, crea les premises per a la formació de la personalitat universal (que s´aconseguirà en el comunisme) sobre la base de les noves condicions econòmiques i socials, de l´educació ideològica, política i moral. Aquesta necessitat va fer concebre a Mao Zedong la Revolució Cultural Proletària, que constitueix, juntament a les transformacions dels sistemes de propietat i el desenvolupament de la producció i de la cultura, una de les condicions essencials per al trànsit al comunisme.

El treball comunista i l´emulació, que posin en tensió l´iniciativa audaç de les masses i el seu esperit emprenedor, són les bases imprescindibles per a la implantació de noves relacions de producció. Aquestes bases permetran donar uns altres passos igualment necessaris per a acabar amb les classes socials, com la integració d´intel∑lectuals, tècnics, quadres i obrers en grups de treball manual i intel∑lectual, la industrialització rural que permeti la formació de camperols-obrers i la supressió de la contradicció entre la ciutat i el camp. Només per aquest camí es pot superar la divisió del treball i crear les relacions de producció que corresponguin a les forces productives del comunisme.

Així naixerà l´home nou, l´home universal, en consonància amb les transformacions econòmiques que, per via revolucionària i darrera la presa del poder pel proletariat, deixaran al capitalisme en la infància de la història feta conscientment pels propis homes.

(1) Lenin: L´Estat i la revolució.
(2) C. Marx: Manifest del Partit Comunista.
(3) Lenin: L´Estat i la revolució.
(4) Lenin: Una gran iniciativa.
(5) Lenin: L´imperialisme, fase superior del capitalisme.
(6) Lenin: Les tasques del proletariat en la nostra revolució.
(7) Lenin: La malaltia infantil de l´esquerranisme en el comunisme.
(8) Marx: Crítica del Programa de Gotha.
(9) Mao Zedong: Sobre el tractament correcte de les contradiccions al si del poble.
(10) Lenin: La revolució proletària i el renegat Kaustsky.
(11) F. Engels: Anti-Dühring, citat per Lenin a L´Estat i la revolució.
(12) Lenin: VII Congrès extraordinari del PC(b).
(13) Lenin: Una gran iniciativa.
(14) Lenin: Informe sobre els dissaptes comunistes.
(15) Mao Zedong: Notes de lectura del Manual d´Economia Política de l´Acadèmia de Ciències de la URSS.
(16) Mao Zedong: Notes de lectura del Manual d´Economia Política de l´Acadèmia de Ciències de la URSS.

inicio galeria documentos estatuts